És el que toca

Avui volia parlar del que toca. Ahir el President de Catalunya feu un discurs. Els qui ho vàreu veure, potser el notàreu molt llibertari. Jo, almenys, sí. Perquè és el que toca. Parlava de Catalunya com a País, sobre la independència utilitzant la paraula llibertat per què no quedés tant clar que en aquest discurs propuganva la separació de Catalunya de l'Estat espanyol. Però és el que toca. Quan a la gent els convé, parlen d'una manera o d'una altra, però sols quan toca. Ara toca dir independència, doncs diguem independència. Després tocarà parlar sobre la unitat d'Espanya, doncs parlerem d'això. Ara toca dir No a la Guerra, diguem no a la guerra, però quan la tele ja no diga res de la guerra, nosaltres tampoc. I la guerra continua allí, continuen havent morts. Però és el que toca. Enguany és l'Any Internacional d'Ajuda al Poble Sahrauí, doncs direm que el poble sahrauí necessita ajuda, però el 2008, els refugiats no tindran fam, els refugiats no tindran set, els refugiats no tindran calor, els refugiats estaran vora la mar. Ja que és el que toca. La gent té tendència a oblidar el que no li agrada. Qui parla d'Iraq? Qui parla del Tibet i l'ocupació xinesa? Qui parla d'Afganistan? Qui parla dels suburbis de Río de Janeiro o Sao Paulo? Qui parla de la marginació dels gitanos? De l'aporofòbia? De la xenofòbia? De Guantanamo? De Nicaragua? De Palestina? De...
Jo us ho diré: Quatre persones que són ben poc escoltades, per no dir gens. Que intenten cridar i els tapen la boca. Que els fan callar a base de manipulacions.
La televisió com a principal causant d'aquesetes manipulacions, ja que ens diu quan hem de parlar i sobre què. Que han matat 7.ooo persones en un atemptat a l'Iraq? Però és que segurament, demà aquesta gent morta ressucita, o quelcom, ni tampoc els familiars no ploren. Perquè la tele no ho diu, no vol dir que no passe. I aquesta entrada la pose per un article que he vist al Canal Solidari, que durant la diada de Catalunya, han mort una barbaritat d'infants, però com que ningú no ho diu, aquests xiquets no moren. Estan esperant a què els recordem per poder morir-se. Però és el que toca.
I així, amb aquesta entrada, intente animar a totes aquelles persones que criden i volen propugnar la incomformitat no sols quan toca, sinó sempre. Sempre que siga possible dir i repetir fins ser escoltats que no estem d'acord i que canvien, perquè nosaltres no canviarem.