divendres, 28 de desembre del 2007

Visca el consumisme nadalenc!

Avui dedique l'actualitzacióa a aquelles persones que passen fam, que són maltractades pel 1r món i pels diners, que no tenen on guarir-se, que tenen malalties i no medicines, que viuen en la misèria i la desgràcia i en una situació infrahumana i que, a pesar de tot això, aconsegueixen oferir un somriure acollidor, una mirada esperançada, un gest increïblement dolç.


Tot això, ací, en la nostra societat, és una cosa realment inimaginable.


Ací tothom fa mala cara, estan absorts amb els seus problemes i mai pensen amb els altres.


Mira que costa dira gràcies, adéu, bon dia, per favor o perdona...


Eixes paraules tan insignificants morfològicament, però tan importants en si, sols pel fet de dir-les, ja es demostra quina mena de persona s'és.


Com anava dient, hi ha molta gent, milions de persones, que saben dir gràcies en molts idiomes, i no perquè hagen estudiat, sinó per agraïr a tots aquells solidaris i solidàries que els donen roba, medicines, diners, menjar, etc. sense obtindre res a canvi, sols aquell somriure o aquella mirada o aquell gest.


I aquest tema ve pel nadal, per aquesta época de l'any en què hom balafia diners, menjar i energia. Ara és quan més electricitat es malgasta, amb tantes llumenetes de coloraines, etc. Mengem fins a reventar i balafiem tants diners i amb tantes coses inútils... Comprem i comprem, i cada any el mateix, coses que ja sabem que no fan falta, però com el que toca és comprar, doncs fem el que toca i tots contents i feliços.


I per altra banda, també cal dir, que, per als anticonsumistes, o que almenys lluiten per l'anticonsumisme, i defensen els drets de tots els humans, cal dir que no hem de pensar sols en ells ara, que és quan més es nota, sinó durant tot l'any. Passe el que passe, la nostra societat egoista, en part, és la culpable d'aquest desequilibri mundial.

diumenge, 23 de desembre del 2007

La llarga lluita d'un poble pel dret a l'autodeterminació

Més de 30 anys de lluita per recuperar un dret que encara no arriben a abastir-lo. El poble sahrauí reclama el seu dret a l'autodeterminació des de que Espanya abandonà el territori, el 1975. Des d'aleshores, anys de guerra, de repressió, d'exili, fam i exclusió han imprés una petjada a l'esperit de cada refugiat sahrauí. Els fills dels núvols defenen que mai han tingut lligams amb el Marroc, mentre Rabat insisteix en tot el contrari.

El contenciós del Sàhara Occidental començà el seu tragecte el 1975, quan Espanya -potència colonitzadora des del 1884- es retirà del territori després de signar amb Marroc i Mauritània els Acords Tripartits de Madrid, havent deixat el Sàhara a mercè d'aquests dos països. Tot açò, ignorant una sèrie de resolució de l'ONU que, a finals dels 60, tenien com a fi la descolonització dels Sàhara Occidental. Franco agonitzava i el rei de Marroc, Hassan II, activà la seua maquinària propagandística, llançant la Marxa Verda, que el 6 de novembre de 1975 portà a 350.000 marroquins a creuar la frontera per a prendre el territori.

Després de la retirada de l'últim soldat espanyol, Rabat i Nuakchott s'annexionaren el Sàhara. Els sahrauís, organitzats políticament entorn al Front POLISARIO, s'embarcaren en una guerra amb el fi de recuperar la seua terra. La població civil sahrauí es veié obligada a exiliar-se en l'interior del desert a mesura que els soldats marroquins ocupaven les seues ciutats i cases. Establiren els seus campaments de refugiats prop de la ciutat argelina de Tinduf, propera a la frontera. Allí viuen des d'aleshores, en condicions precàries, més de 200.000 sahrauís.

El 1991, un pla de pau elaborat per l'ONU desembocà en un auto al foc que segueix vigent encara avui. Inicialment, la treva tenia com a finalitat permetre la celebració d'un referèndum d'autodeterminació. No obstant, aquesta via quedà esgotada una década després, havent tingut lloc els obstacles d'un cens electoral.

Descolonització:
Des d'aleshores, el contenciós ha passat per diverses negociacions, plans de pau i fracassos fins arribar al quasi complet oblit de la promesa d'autodeterminació per a imposar una negociació directa, l'anomenada tercera via. Les conversacions de pau reiniciades el passat juny no han donat fruit. Marroc a ofert al Sàhara una "àmplia autonomia", però el Front POLSARIO segueix reclamant el dret del seu poble a decidir.

Segons el Dret Internacional, jurídicament la administració i la soberania del Sàhara segueixen a mans d'Espanya. Marroc administra de facto el territori, però l'ONU no reconeix la seua soberania. Considera que el Sàhara és un territori en procès de descolonització. Als campaments de Tinduf, els sahrauís encara exhibeixen els carnets d'identitat que Espanya emití als habitants de la seua província. Són testimonis muts d'una història inacabada.

http://www.elmundo.com

dissabte, 15 de desembre del 2007

TV3?

No sé per què, però últimament se m'ha oblidat què és això de la llibertat d'expressió. Abans, quan tenia algun dubte sobre què és, mirava l'enciclopèdia i em deia que era el dret d'expressar-nos lliurement i sense repressió, però que aquesta llibretat d'expressió té un límit. Segons el context, pots fer i dir unes coses o altres. Ara, però, no ho trobe ni a l'enciclopèdia ni al diccionari ni a cap lloc. Pot ser que la enciclopèdia que utilitze siga made in valencia? Made by Camps, made by PP, made by blavers, i un llarg etcètera.
Com ens poden negar veure allò que volem? És que no puc entendre-ho! Les raons les sé perfectament, tots les sabem! Tallar la comunicació entre ací, el País Valencià, i allà, el Principat. No en tenien prou amb els peatges?
Ens han tallat el repetidor de TV3 de la Carrasqueta i avui han dit que abans de Nadal tancaran els altres dos, un d'ells, el del Mondúver, és el que agafe jo.
L'últim dia parlava de la televisió, en concret de Canal 9. A qui se li ha passat pel cap comparar TV3 amb Canal 9? És que és impossible! No hi ha punt de comparació. Per a mi, ens han tallat la millor televisió que s'emet ací.
Siga com siga, tots nosaltres farem el que podrem per salvar el territori i la llengua. El NOSTRE territori i la NOSTRA llengua. I quan dic que farem el que podrem, és que serà això, tot el que estiga al nostres abast. D'una manera o altra, farem que sàpiguen tots que ací hi ha gent que encara té més de dos dits de front.

divendres, 7 de desembre del 2007

EL teler de Canal 9

Com us vaig dir l'últim dia, us puge l'article de l'examen de valencià:

"Ja tenim ací, senyores i senyors, la programació de Canal 9 per a la tardor. I, oh gran sorpresa!, la teleporqueria no només no s'exahureix, sinó que amb vitalitat Duracel -permeteu-me la llicència publicitària- incorpora nous programes de pit i cuixa. Aparquem, doncs, els nostres cossos davant el televisor; i, amb Ximo Rovira com a guia espiritual, contemplem com els experts en Ciències Carminalògiques i Cultura Pocholística van de programa en programa -com Tarzán de liana en liana- debatent temes tan interessants com les confessions del marit de l'ex-dona del xofer d'un famoset que té un múscul en l'entrecuix que, sense la miraculosa viagra, no sap/no contesta; o sobre la ruptura d'un matrimoni de la faràndula al qual es va afegir la companyia d'un butaner, situació que porta a disquisicions filosòfiques i morals en línia amb aquella sentència sobre les cadenes del matrimoni que són tan, tan pesades... que de vegades calen tres persones per portar-les.
La pregunta que no pare de fer-me és: Pot una televisió púbica destruir per la nit allò que l'escola s'ha esforçat en construir durant el dia? Clar que, millor que preguntar-m'ho jo, seria traslladar-li la pregunta a Camps o a González Pons. Perquè l'escola no pot ser com el teler de Penèlope que va desteixint durant 25 ó 30 hores a la setmana allò que la televisió i el carrer han teixit durant les 100 hores restants. No es pot incitar l'alumnat a què admire una tal Yola Berrocal i exigir-li després que es calfe el cap estudiant logaritmes. Sí, sí, ja sé que la televisió autonòmica no és l'única culpable, però és la nostra, o això diuen. Que el PP d'allà impulse una reforma educativa en nom de la cultura del esfuerzo -Pilar del Castillo dixit- i que el PP d'ací no s'esforce perquè l'escola no caiga sota la maledicció de Sísif, és pura hipocresia. A l'inici d'un nou curs escolar, quan Canal 9 anuncia nous finisterres de degradació -vomitius com un grup de skins fotent rotets amb pudor d'allioli-, no és ociós recordar-ho."

Jesús Puig, El Levante, a 16 de desembre de 2003.

Clarament, estic d'acord amb l'autor amb tot. Per a la malformació mental que produeixen aquests programes encara no s'ha trobat cap cura, s'haurà de seguir investigant. Encara que jo sé que sí que hi ha una cura: Adquirir Intel·ligència!