divendres, 29 de febrer del 2008

L'institut amb el Sàhara


Per celebrar el 27 de febrer al nostre institut vam penjar aquesta bandera i uns cartellets, com si foren pòsters, sobre els 32 anys d'exili dels sahrauís.

Va ser un dia realment alegre i emocionant fins i tot. Tindre una bandera tan gran i preciosa del Sàhara a l'institut no passa sempre ni en tots els llocs.

Així que us deixe aquestes dues fotos amb tot l'orgull del món.

Visca el SÀHARA LLIURE!

divendres, 22 de febrer del 2008

Actuacions pel Sàhara al País Valencià



Avui us puge el cartell del concert que faran a Quatretonda. Com veieu, un dels grups musicals és Escak al Rei, el grup on toquen els meus germans i amics. Són actuacions poc sonades, amb molta música, però poc sonades.
Tots ells són grups bastant principiants, que normalment encara fan els concerts gratuïtament. Aquesta vegada, però, demanen un 1€. No és gran cosa, però entre tots els assistents, segur que recauden bona cosa de diners que seran enviats al Sàhara.

Avui, també, m'ha arribat la notícia que el nostre senyor, Xavi Castillo (humorista de gran qualitat i amb qui pots arribar al cel de tant de riure), fa una actuació a Ontinyent el pròxim 28 de febrer, per a arreplegar diners destinats al nostre estimat desert.

Per fi els valencians comencem moure'ns i fer-nos escoltar.

divendres, 15 de febrer del 2008

Cultura sahrauí III

Nomadisme II

L'economia nòmada.

Està basada fonamentalment en la ramaderia. El comerç està situat en un segon pla, amb l'intercanvi de ramat i derivats, dàtils, sal, te sucre, cereals, tètils i manufactures. L'agricultura i la pesca en són complementàries.
L'intercanvi suposa una no acumulació de capitals, doncs l'economia es basa en l'acumulació de béns: camells, armes, joies, esclaus...

El nomadisme i la sedentarització

El 1934, en l'època colonial, Espanya enceta el procès de penetració al territori:
-Tots els sahrauís passen a ser sinhaja (tributaris sotmesos).
-S'hi introdueixen nous paràmetres de consideració social i econòmica.
-La sedentarització comport beneficis econòmics. El nou poder, el de l'ocupant, és qui reparteix els beneficis. I ho farà entre aquells qui se sotmeten.
-Els anys 60 hi hagué el boom econòmic de l'Espanya de Franco; augment de l'explotació del territori (BuCraa 1964). La pesca, la mineria i el comerç amb Canàries substitueix la ramaderia nòmada.
-Fenomen d'emancipació dels joves: L'any 1976 només un 17% de la població és nòmada.

El nomadisme i la sedentarització II

La solidaritat nòmada passa a l'individualisme urbà:
-La consciència de classe.
-La coonsciència nacional.
Es produeix una actualització galopant, una proletarització massiva. La dona es veu reduïda reclosa a la llar, seguint el model nacional catòlic espanyol: La Sección femenina adoctrinarà la dona sahrauí sedentaritzada en el "modern" concepte occidental de la dona.

Sedentarisme

A
ls campaments, l'alto al foc ha significat un major grau d'individualització.
S'hi observen dues tendències: els més individualistes o materialistes dedicats als negocis particulars (bé individual) i els que treballen pel col·lectiu, els més ideòlegs (bé col·lectiu).

Aquest pas del bé col·lectiu al bé individual i altres factors relacionats juguen a favor del Marroc, i poden acabar soscavant la resistència sahrauí.


Per Salvador Pallarès

diumenge, 10 de febrer del 2008

Cultura sahrauí II

El Nomadisme

É
s la solució cultural vivencial per adaptar-se a l'hostilitat del medi. D'ací que anomenem "Els fills dels núvols" als sahrauís.
Els pasturatge nòmada és l'aprofitament dels recursos (escassos) del desert sense exhaurir-los.

Els firq: agrupació de khaimes autònoma i autosuficient formada per un cap de família, fills i familiars barons per al pasturatge i la guerra. Artesans, un mestre, un remeier, els serfs esclaus i la dona, que hi és la portadora corresponsable de les tasques de la khaima. Es tracta, doncs, d'un esfroç comunitari, en grup.

Les tribus, entre elles, són interlligades per l'assabiya: una força de vinculació tribal de cohesió i de solidaritat.

Al segle XIX el xeikh Ma-El- Ainin construeix una ciutat, Smara, centre cultural i focus de difusió. També centre d'atracció religiosa mística. És formada per una quinzena d'edificis i s'hi arriben a agrupar milers de khaimes.



Per Salvador Pallarès

divendres, 8 de febrer del 2008

Cultura Sahrauí

Avui, amics i amigues, he eixit de l'institut molt contenta. He parlat amb Salvador per preguntar-li si podia publicar els seus escrits sobre la cultura sahrauí que va fer per al dia 27 de febrer de l'any passat, per a una conferència, i m'ha dit que sí. Ja feia dies, setmanes, que em rondava la idea pel cap. Així que com que ja tinc el seu consentiment, ací va la primera part:

Què entenem per cultura?

La cultura no és únicament la producció literària, artística, pictòrica... és un modus vivendi.
La cultura és l'expressió de la resposta particular d'un poble a les condicions del medi ambient en què es viu. És l'instrument amb el qual es relaciona i sobreviu al medi.

Així podem trobar elements diferenciadors però també compartits entre les cultures.
A mode d'exemple citaré un parell de proverbis sahrauís:
-"Escriu millor que Sahuun" i "Beu més que una duna" els podríem comparar al nostre "Menja més que una revolta de riu"
-"El que té llengua no es perd" el podem comparar a "Qui té llengua a Roma va".

Parlem doncs d'un poble independent, d'un poble que té uns senyals d'identitat diferents i diferenciadors: la llengua, els costums...

Els bidan tenen un marc geogràfic propi: del Draa al riu Senegal; de l'oceà atlàntic al meridià de Tumbuctú. Un territori ara escuarterat i repartit pels colonitzadors europeus.

Parlem d'un poble que té les seues arrels en les tribus morabítiques d'arrel berber i en les tribus àrabs que des del segle XIII s'implanten al territori. Un poble que ha anat cohesionant-se i formant la llavor de l'actual poble sahrauí. Parlem d'un poble que no està sotmès, ni ha estat sotmès, com pretèn el rei del Marroc, a cap relació de vassallatge amb el Soldà marroquí. I així ho va dictaminar el Tribunal de la Haia.

La cultura és un símbol identitari. Els seu manteniment significa el manteniment del poble que la fa viva.
Sense la seua cultura el poble es dissol

Qui perd els orígens perd la identitat.


Per Salvador Pallarès.