TOTES I TOTS SOM BATISTE MALONDA!!!

El passat 11 de juliol de 2008, David Barelles, Director General de Personal de la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana, va comunicar al professor Batiste Malonda, director del Col·legi Públic El Castell d'Almoines, l'obertura d'un expedient disciplinari per no establir en la seva totalitat dels serveis mínims durant la vaga que es va celebrar el 29 de març de 2007.

Si resulta patètic que a hores d'ara, passats 15 mesos, dos cursos escolars i les seves memòries aprovades, etc., s'obriga un expedient a Batiste Malonda, és encara més preocupant l'escalada reaccionària que la Conselleria d'Educació està duent contra el projecte del CEIP El Castell i la persona que el representa.

Les persones signants:

- Igual que les entitats i persones que han premiat i reconegut el projecte i el treball de la comunitat educativa del CEIP Es Castell, i el seu director Batiste Malonda, (*), reconeixem i defensem dit projecte com un dels millors exemples de la Renovació Pedagògica i de la construcció de l'Escola Pública Valenciana.

- Denunciem la persecució i l'assetjament que està sofrint Batiste Malonda per part de la Conselleria d'Educació, perquè renuncie a tota possibilitat de seguir al capdavant del projecte, tal com reclama la comunitat educativa d'Almoines

- Exigim la retirada de l'expedient a Batiste Malonda, així com de l'informe negatiu de la seva gestió.

- Exigim la continuïtat de l'equip directiu del centre.

- Exigim la derogació de la Resolució de 16 d'octubre de 2007, la Instrucció de 17 d'octubre de 2007 i l'elaboració d'una nova normativa que permeta l'elecció de la direcció que desitge la Comunitat Educativa del centre. El cas d'Almoines és un exemple i un clar advertiment a qui confiaven en les possibilitats del procediment actual

- Demanem a les organitzacions sindicals i ciutadanes que investiguen i denuncien els possibles delictes d'assetjament, persecució i prevaricació que hagen pogut incórrer els/les diferents funcionaris/es i càrrecs polítics de la Conselleria d'Educació.

TOTES I TOTS SOM BATISTE MALONDA !!

DIMISSIÓ DEL CONSELLER D'EDUCACIÓ !!

• Signa aquest manifest fent aquí un clic.

• Difon-lo entre les teves companyes i companyes

(*) El col·legi d'Almoines va ser un dels primers centres a aplicar l'ensenyament en valencià i la seva trajectòria ha estat reconeguda, entre uns altres, per premis com el Baldiri Rexach, el Premi Melchor Botella a la Renovació Pedagògica, i la Creu de Sant Jordi que concedeix la Generalitat de Catalunya

Més informació a:

• http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/Protestas/sindicales/confirmarse/relevo/director/colegio/Almoines/elpepiespval/20080626elpval_7/Tes/

• http://www.mestrescomarquescentrals.cat/blog/pdf/2/clavesexpedientemalonda.pdf

• http://www.mestrescomarquescentrals.cat/blog/

• http://malvarrosa07.wordpress.com/

Cultura sahrauí IX

Festes civils i religioses

Religioses: El mes del Muhàrram: Any nou, dia de l'Hègira: l'any islàmic comença amb el dia que se celebra l'eixida de Mahoma de la Meca cap a Medina, l'any 662 dC. Ashura (dia del dejuni): el dia 10.
El mes del Ramadà és la commemoració de la revelació d'Al·là. En aquest mes els creients s'abstenen de menjar i beure al llarg de les hores de sol. Lailat al-Qadr (la nit del poder): commemoració de la revelació de l'Alcorà a Mahoma (l'any 610 dC, potser el dia 26).
Rabi I: al llarg de tot el mes se celebra el naixement de Mahoma (570 dC)
Shaban: Lala al-Bar'h (la nit del perdó): a tall de preparació per al Ramadà, els musulmans miren de solucionar vells greuges amb altres musulmans.
Shawwal: Id al-Fitr (la festa del final del dejuni): és una festa d'alegria, s'hi fan regals als pobres i als infants.
Dhu al-iyyà: Dhu-Hiyya (el mes de la peregrinació): la gran peregrinació, hayy, a la Meca (dura deu dies). Id al.Adha (la festa del sacrifici): és una festa de quatre dies de durada, que se celebra en tot el món i coincideix amb el final de la peregrinació a la Meca. S'ha sacrifiquen animals i la carn se'ls dóna als pobres.

Festes civils pròpies: el 27 de febrer de 1976 es proclama la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD).
El 9 de juny de 1973 és la diada dels màrtirs: cau mort en combat Luali Mustafà Sayed.
El 10 de maig de 1973 es crea el Front POLISARIO (Frente Popular de Liberació de Saguia el Hamra i Rio de Oro)
El 12 d'octubre de 1975 és la diada de la Unitat Nacional.
El 6 de juny és la diada dels desapareguts sahrauís.


La colonització marroquina

La Marxa Verda i les successives marxes aporten, implanten, milers i milers de ciutadans marroquins, en un vertader procés de neteja ètnica i cultural, destinat a esborrar els trets culturals diferenciadors particulars dels sahrauís.
-el redoblament del procés de sederantització.
-la ghetització de la població autòctona.
-la repressió física, bestial.
-la creació d'una classe, grup, amiga sotmesa entre els habitants del territori que servisca de corretja de transmissió del nou poder.
-eleminació dels vestigis de la colonització espanyola.

Ara la població es pot qualificar de 7 marroquins per cada sahrauí.

Si els esborren els orígens, es dissoldran com a poble.




Per Salvador Pallarés


I fins ací (Cultura sahrauí I fins al IX), una milèssima part de tot el que he aprés amb ell.

Dites i proverbis

Lo creyeron,
creían
que el viento del desierto
iba a dejarnos ciegos.
Estaban tan seguros
de que entraría la arena
en nuestros ojos
que ni siquiera se dignaron
en reconocer
que éramos un pueblo.
Lo creyeron sin duda,
pensaron que había
un gran tanto por ciento
de analfabetos
que no iban a entender
de fronteras
ni de autodeterminaciones
ni de acuerdos.
Se creyeron sin duda
que iban a vencernos.
Y comenzó la sangre
a manchar el desierto
y comenzó una lagrima saharaui
a bajar por las dunas
y a llegar hasta el pueblo.
Y pronto se hizo llanto
y el llanto se hizo hierro
y el hierro se hizo grito
y el grito rompió el cerco
y se volvió batalla
y la batalla hambre
y el hambre se hizo odio
y el odio tapó el miedo
y se volvió metralla
y la metralla muerto
y el muerto campamento
y el campamento niño
y el niño volvió el llanto
para ser de nuevo hierro
y grito y batalla y hambre
y odio y metralla y muerto
y frente POLISARIO y Pueblo.

(Per Fernando Senante)

----------------------------


"El poble saharaui és un poble pacífic. Com tots els pobles, detesta la guerra i té un desig ardent de Pau.
Però també, com qualsevol altre poble, si la dignitat és trepitjada, no tindrà més alternativa que defensar-se."

(Per Mohamed Abdelaziz, president de la República Àrab Sahrauí Democràtica)

----------------------------------

"Entre la veritat i la mentida pot no haver més de quatre dits, la distància que separa l'orella de l'ull. Perquè el que t'han contat pot no ser veritat, si et deien mentides. Però el que tu has vist amb els teus propis ulls saps que és cert, i per a tu és innegable ja. Allà on vages després proclamaràs aquella veritat, de la qual ets testimoni, i que no et deixarà, perquè l'has vista

(Proverbi sahrauí)

-----------------------------------

"No volem la guerra. Tota la meua esperança és que arribe prompte el dia de la pau. Llavors tornarem a casa. Diga-li a les dones que les necessitem. Necessitem el seu recolzament, la seua comprensió. Una mare no deuria mai deixar sofrir una altra mare. Totes les mares del món deurien lluitar juntes contra la guerra."

(Anònim)

Cultura sahrauí VIII

Relacions socials

La khaima és l'espai, el recinte "sagrat", el símbol del refugi front a les inclemències del medi. És un espai social i familiar.

El te: Els tres tes: el primer, amarg com la vida, el segon, dolç com l'amor i el tercer, suau com la mort. El te és un signe de benvinguda a l'hoste (també la llet i el perfum) però també és el centre sobre el qual es construeix el diàleg, l'intercanvi d'informació entre l'amfitrió i l'hoste (tant els nòmades com els sedentaris). Podríem dir que el te és com el nostre cafenet.
El te també és una font d'aportació de calories, és bo per evitar la deshidratació i fa pujar la tensió arterial.

La salutació i el diàleg: Quan visitem una khaima podem observar el llarg ritual de salutació i els visitants i l'amfitrió es pregunten sobre l'estat dels familiars respectius i sobre d'altres coses que els respecten. Es tracta d'un ritual que es troba puntejat, també, d'invocacions a Al·là.

El diàleg: Diu un proverbi sahrauí: El diàleg es basa en el seu final (el kalam ala ajru - el parlar sobre un altre). Quan parlem amb algú hem d'escoltar-lo fins el final i no aventurar conclusions, així serà l'única manera de comprendre allò que se'ns vol dir. El diàleg nòmada té un ritual molt pautat: es basa en el respecte als interlocutors i a la jerarquia (edat i condició).

La dona: La dona nòmada té un estatus de protagonista. El nomadisme exigeix una participació corresponsable en les tasques. La colonització espanyola suposa un tancament a la llar seguint els cànons nacionals catòlics (la cuina, procreació, els xiquets i imposició de la secció femenina).
Als campaments, les dones són les responsables de la construcció i de la direcció dels mateixos. La dona gaudeix d'una plaça preponderant, protagonista, líder. El retorn massiu dels homes, mobilitzats al front, pot fer trontollar molts dels avenços femenins.




Per Salvador Pallarés

LLIURE

Després d'haver llegit les següents línies he notat com el cor se m'encongia. Com se'm tornava més fosc, més trist, més dur, més fred. La ràbia que em torturava per dins ha fet sortir dels meus ulls una llàgrima insignificant.
Una llàgrima sense destí ni fi. Que no s'acaba. I aquesta serà infinita fins que el poble no siga LLIURE.
L'espina que tinc clavada al cor és cada vegada més gran, més dolorosa. I aquesta no desapareixerà fins que el poble no siga LLIURE.
La foscor, la tristor, la duresa, la fredor no em deixaran tranquil.la fins que el poble no siga LLIURE.
L'encongiment que em provoca El Bagul del Retorn no deixarà d'oprimir-me fins que el poble no siga LLIURE.

EL BAGUL DEL RETORN

El meu Ali no deuria ser ara a l'exili, no hauria de passar la seua infància al desert, hauria de ser junt a aquest bagul a la seua terra.
El bagul del retorn,
bagul de l'alegria,
bagul de l'esperança,
bagul de l'enyorança,
enyorança d'un cel en llibertat.

L'any 92 totes les dones saharauis ficaren dins el seu bagul tots els amargs anys viscuts a l'exili.
Les angúnies,
la desesperació,
la il·lusió del retorn,
els records dels seus sers més estimats,
que ja no podran tornar.

Les àvies espolsaren les claus adormides de sa casa per ficar-les al bagul.
Les joves amb il·lusió de tornar a la seua terra que deixaren de menudes, i poder dir-los als seus fills, mireu, el malson ha acabt, aquesta és la vostra terra.
El bagul del retorn que no arribà.
Els baguls es quedaren adormits pel malefici de la mà negra que cobreix el cel en llibertat del poble saharaui. Els baguls esperen adormits al costat de les khaimes de les dones saharauis, adormits, plens de pols i esperant que un dia molt pròxim la mà negra ja no tinga suficients dits per a seguir cobrint el cel en llibertat dels saharauis.
Quan això ocórrega, el menut Ali ficarà els records de la seua infància, i junts, veuran els seu cel: la LLIBERTAT.

Per al meu amic Ali.

(No sé qui és l'autor)

Khadiyetu

Aquesta és Khadiyetu.
Una xica d'uns 20 anys. Vivíem amb ella i la seua família al campament d'Ausserd. És una de les persones que més trobe a faltar. Parlava una mescla entre hassaniya, italià i espanyol. Sempre em deia Oh, que bella! (en italià), i després em preguntava que com es deia en espanyol -Bonita, li deia. Però se li oblidava a l'instant. I m'ho tornava a preguntar. Una vegada em va preguntar que com es deia en valencià -Bonica, li vaig dir. -Español? -No, no, català. I ella -Aaah... I es va girar i se'n va anar. Supose que sentiria la mateixa cosa, sols canvia la t. També trobe a faltar que ens portara les mantes, sense haver-li-ho demanat, quan ens quedàvem llargues estones xarrant i mirant els estels durant la nit. I que quan anàvem a passetjar, ja siga al mercat, o a les excursions, m'apretava la mà tan fort que quasi que em feia mal. I volia q ens férem moltes fotos juntes. I mira que li era difícil (a ella i a tots) recordar el meu nom! Marc els va dir que em podien dir "Aiti" (que no m'agrada gens) i així, entre l'Aiti, el fet que em semblara a una asiàtica (que no és de veres) i que a més semblara una periodista... el meu nom ja va quedar en quasi desús. Entre Nayem i ella em van posar mil denominacions! També recorde de Khadiyetu els guants de llana que portava. Li vaig preguntar que per què portava guants, si feia moltíssima calor. Em va dir que per estètica, ja que s'unten les mans amb henna per a treballar i no els agrada ensenyar-les així, que quedava brut. Quan torne li compraré uns guants ben fins, ja que contra els seus pensaments ni puc ni vull lluitar. Jo ja li vaig dir que no passava res i em deia que no, que ella no es llevaria els guants.
Era alegre, molt alegre, i reia motíssim, i era atenta i enormement agradable. Sempre em feia cas, sempre era al meu costat.
Aquesta és Khadiyetu.

Cultura Sahrauí VII

La Religió

L'Islam és una religió que planteja una relació individual del creient amb Déu (Al·là)
Els sahrauís són sunites malikites, que és una de les quatre escoles considerades ortodoxes. No és una praxi integrista de l'Islam.
La Revolució va comportar una certa laicització de la societat.

Als campaments no hi havia mesquites. Només unes pedres en arc, orientades a la Meca servien perquè els fidels practicants s'hi reuniren. Darrerament s'hi nota una major presència de la religió: amb la construcció de mesquites.

Els sabers ortodoxos comparteixen l'espai amb les creences populars (els místics i les confraries). Les confraries juguen un paper polític important: en l'època colonial tot mobilitzant contra l'ocupació i el xeic Ma-El-Ainin.

Per altra banda, les pràctiques rituals màgiques són elements encara presents en la societat actual.


Per Salvador Pallarés

Pel Sàhara, pels sahrauís, pel seu futur lliure!

La teua signatura pot significar la seua llibertat com a poble.

http://www.todosconelsahara.com

¡ÚNETE CON TU FIRMA!

Manifiesto

Los participantes de la 5ª edición del festival del Sahara hemos estado en uno de los campamentos de refugiados saharauis donde se vive un drama humanitario.

La situación empeora año tras año. El proceso de paz está bloqueado y eso afecta especialmente a los más débiles. Mujeres, niños y ancianos. Hay 200.000 personas que fueron españolas abandonadas en el desierto desde hace 33 años.

Es urgente que la ciudadanía ayude a devolver la libertad a el pueblo saharaui. Por eso pedimos al gobierno de España que reconozca el status diplomático del frente polisario.

Hoy se pone en marcha una plataforma de recogida de firmas para conseguir que esto sea posible entre todos.

Firmado:

Los miembros de la plataforma TODOS CON EL SAHARA

El objetivo de esta plataforma es lograr el máximo número de firmas de apoyo al manifiesto hasta el 15 de septiembre. El fin es hacer entrega de ellas al Presidente de Gobierno para que España lidere la búsqueda de una solución pacífica y justa a un conflicto que nos afecta directamente.

Cultura sahrauí VI

Les arts:
El ball i la música

Té com a característica els seu component narratiu i pedagògic.
És l'expressió del dolor, de la solidaritat, de la visió del poble, de les relacions personals.
És més un canal de comunicació amb el públic que entre els ballarins.

-La tuisa: és un ball femení d'exaltació del treball comunitari (la tuiza és un treball col·lectiu que té per destí, per exemple, la construcció d'una khaima per a una nova família)
-En el ball del joc del tambor la ballarina ens relata com realitza tota una séria de tasques destinades a embellir-se. Combina el so del tabal amb els gestos expressius de les mans.
-La dansa de l'itinerari narra el tractament revolucionari amb l'ordre tradicional: dos joves dancen; un vell, rosari en mà, es tapa les orelles i tanca els ulls; els joves expressen les maldats del colonialisme i les bondats de les revolució; el vell, finalment i paulatinament va incorporant-se a la dansa.


L'artesania

Els artesans (considerats inferiors en la societat tradicional) produeixen objectes pràctics amb un valor decoratiu gairebé nul, però l'aspecte decoratiu va in crescendo.
Els objectes tenen una decoració miniaturista, i de molta simplicitat: s'utilitzaven motius geomètrics amb significats críptics i màgics (amulets i talismans). També s'empra molt el número 5, que simbolitza la mà de Fàtima.


Per Salvador Pallarés

Cultura sahrauí V

La llengua, el hassaniya.

És un dialecte particular de l'àrab. "Kalam el hassan" (el parlar dels hassan). És un parlar substancialment diferent del que parlen els sedentaris.

Una llengua és també un instrument que permet al seu parlant relacionar-se amb el món on viu (els esquimals, per exemple, tenen una extensa gamma de noms per designar el color blanc)
La riquesa del vocabulari hassaniya raurà en tots aquells aspectes de la vida que el relacionen amb el món on viu i la vida que fa.

El hassaniya és el resultat de la implantació de l'àrab parlat per la tribu de Bann Hassan que el segle VIII va arribar d'Aràbia i es va imposar als berbers locals.

En la colonització patiren un procés de substitució lingüística parcial pels espanyols, particularisme de ser l'únic poble àrab que té l'espanyol de segona llengua.



Per Salvador Pallarés

La poesia (Josep Piera)

No són veus celestials, que de lluny
endins ens parlen. Són veus estimades.
Veus de dins, veus distants, veus que diuen
un camí que ningú no sap on va.

Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;
com n’hi ha que són remors de llunyanies.
Hi ha veus que ens han fet ser de mots.
Veus callades, veus absents, veus silencis…

La poesia són veus convertides en sons
que diuen d’on venim, on anem, i qui som.

I el Tibet?

Hui mateix han encés la torxa olímpica que ha d'arribar a Pequín. Aquests jocs són una aportació increïble de diners, turistes, etc.
Però, què passa amb el Tibet?
A les notícies han eixit imatges de persones reivindicant els seus drets, recolzant el boicot als jocs de moltes maneres. Simultàniament, s'ha vist la violència emprada per la polícia xinesa reprimint aquestes protestes.
Podem veure perfectament que eixa situació ens és familiar. Una nació oprimida que vol ser lliure. Tant la nostra nació, la catalana, com la sahrauí, com la tibetana comparteixen una idea comuna, encara que en un context diferent, que lluita per poder respirar aire sense olor d'odi, de ràbia i d'injustícia.
Aquesta lluita que ens sembla tan llunyana i poc sonada és una lluita que podria ser la nostra.

La indiferència és la ignorància.