La depressió de l'enyorança

Aquella terra se'm va clavar al cor com una espina. Com una espina immutable, immòbil, eterna. Sé que és eterna fins que no me la lleve la llibertat. La llibertat és una paraula enyorable, que intentem aconseguir per tots els mitjans. Però no és fàcil, gens fàcil. Aquella terra enyora la llibertat...
Ja veieu, estic molt trista i no ho puc evitar. Ahir vaig parlar amb Salvador i em digué que no tenia pensat fer el viatge d'aquest curs al Sàhara. M'ha dit les seues raons, i les entenc perfectament, però és que sóc especialista en fer-me il·lusions abans d'hora i després em trobe amb les decepcions. Què hi farem? També sé que puc anar amb altra gent que hi va. Ell em digué que n'estaven preparant un a Bellreguard, però no és el mateix. Preferisc, i preferim la resta de gent, anar amb ell, hi ha més confiança i ens sentirem més segurs i tot això. Potser serà millor esperar fins el curs que ve. I després, més avant, ja aniré amb altres grups i tal.
Aquest matí, a l'institut, estava molt pitjor, ara ja m'he recuperat una mica. Quan Àngela ha vist la cara que feia, de seguida ho ha entés. T'agraisc el teu suport, amoret.
Bé, i això és tot. Ara estic centrant-me més en els estudis, que ara per ara van bé, però ja veurem quan arriben els exàmens del trimestre... Aniré actualitzant el bloc poc a poc, com podeu comprovar.
Des d'ací, done ànims a Salva, que amb tranquil·litat i molta paciència tot anirà agafant el bon camí.
Salut!