dissabte, 27 d’octubre del 2007

10 de Novembre a Madrid: MANIFESTACIÓ

La depressió de l'enyorança

Aquella terra se'm va clavar al cor com una espina. Com una espina immutable, immòbil, eterna. Sé que és eterna fins que no me la lleve la llibertat. La llibertat és una paraula enyorable, que intentem aconseguir per tots els mitjans. Però no és fàcil, gens fàcil. Aquella terra enyora la llibertat...
Ja veieu, estic molt trista i no ho puc evitar. Ahir vaig parlar amb Salvador i em digué que no tenia pensat fer el viatge d'aquest curs al Sàhara. M'ha dit les seues raons, i les entenc perfectament, però és que sóc especialista en fer-me il·lusions abans d'hora i després em trobe amb les decepcions. Què hi farem? També sé que puc anar amb altra gent que hi va. Ell em digué que n'estaven preparant un a Bellreguard, però no és el mateix. Preferisc, i preferim la resta de gent, anar amb ell, hi ha més confiança i ens sentirem més segurs i tot això. Potser serà millor esperar fins el curs que ve. I després, més avant, ja aniré amb altres grups i tal.
Aquest matí, a l'institut, estava molt pitjor, ara ja m'he recuperat una mica. Quan Àngela ha vist la cara que feia, de seguida ho ha entés. T'agraisc el teu suport, amoret.
Bé, i això és tot. Ara estic centrant-me més en els estudis, que ara per ara van bé, però ja veurem quan arriben els exàmens del trimestre... Aniré actualitzant el bloc poc a poc, com podeu comprovar.
Des d'ací, done ànims a Salva, que amb tranquil·litat i molta paciència tot anirà agafant el bon camí.
Salut!

dissabte, 13 d’octubre del 2007

Una Estrella Polisaria

Amigo, ...
Quisiera cantarte ésta canción
para aliviarte un poco el corazón, ...
Háblame, ...

Siento el dolor de la nostalgia,
vivo este vacío de la distancia,
añoro la belleza de mi patria
ayúdame, ...

Anoche tuve un sueño, ...
Cuéntame, ...

Una estrella polisaria me despertó,
una estrella polisaria me habló,
una estrella polisaria respondió:
Que vendrá la libertad ...


Una estrella polisaria me despertó,
una estrella polisaria me habló,
una estrella polisaria respondió:
Que vendrá la libertad...

dijous, 11 d’octubre del 2007

Res a celebrar

Demà, 12 d'octubre, no hi ha res a celebrar, ni ha hagut mai res a celebrar. Dia de la hispanitat... Dia de l'exèrcit espanyol... Res a veure amb nosaltres. I menys en aquestes dates, entre el 9 d'octubre i la rebel·lió antimonàrquica. El rei de l'Estat deu estar inquiet, ara que pense. I demà no hi ha classe per celebrar no-sé-què. Així que demà, enlloc de brindar por una España grande y libre, brindaré pels meus estudis, que són més importants.
Envers a la xarrada de Rajoy... diria que és bastant "llepaculs" del rei. Ja no sap ni com portar-li la contrària a ZP. Crec que sols vol deixar al Presi per davall d'ell. I no es que defenga a zp, ni un ni l'altre em cau bé, però els de l'oposició tenen la cara més dura que una sola de sabata.
I així, entre uns i altres, van pegant-se navallades per l'esquena i nosaltres aguantant les seues disputes. El rei amunt, el rei avall; la bandera amunt, la bandera avall; fotos cremades amunt, fotos cremades avall; no ho entenc, tot el tema de la crema ha sigut gràcies als mitjans de telecomunicació que se'n queixen. Si no haveren fet d'una pedreta una muntanya, ara no cremarien tantes fotos. Però clar, és sagrada. El símbol de nuestra nación española. Si jo no m'hi identifique amb aquesta bandera, per mi no és sagrada. Però la senyera sí que es pot cremar. Després que diguen que tots "els territoris espanyols" són igual d'importants, que tots els ciutadans som iguals, que tal i que qual. Si no ho veig, no m'ho crec. I encara estic esperant.
Clar, però és que ací, al País Valencià, som nosaltres els dolentots, els de la GAV són bona gent, un grupuscle radicalment violent i feixista que ens introdueix por al cos quan anem a les nostres manifestacions que haurien de ser pacifistes si no fóra per ells. Però què hi hem de fer? Hi ha gent de tots colors i maleducada. I és que a més, no en tenien prou, però el 9 d'octubre, a la manifestació d'aquests descerebrats i els d'e-2000, ja no posen el Himno de la Comunidaz Valenciana com tots els anys, sinó que ara posen el Himno de España. Abans encara deies, mira, uns incultes que no saben el que fan, però és que ara ja... se n'estan eixint de mare. Els fatxes volen guerra, i en tindran, que no som sols quatre gats. I com diu certa persona: "Si no és a cantonades, serà a bastonades"
I m'acomiade, que ja és tard, i se suposava que sols havia de parlar sobre el dia del poble veí. Però hi ha gent que em posa de mal humor.


Horaci deia: "Parturient montes, nascetur ridiculus mus" ("Pariran les muntanyes, naixerà un ridícul ratolí")

P.D.: Ara espere que no em prenguen per terrorista...

diumenge, 7 d’octubre del 2007

Com ha anat el Correllengua a Gandia?

El Correllengua és i serà un del dies més esperats de l'any. És on ens ajuntem tots els companys/es per reivindicar els nostres drets. Allí tots som amics/gues de tots. Us conte què hem fet. Ens concentràrem tots a la plaça en Jaume I (o, col.loquialment, plaça dels colomets) a les 19:30h. Ja estavem tots ben emocionats i eufòrics, però... de sobte, un bandera blavera d'uns 2 metres es posa entremig de la gent. Els fatxes volen brega. Una petita baralla acaba amb una bastonada al cap del blaver. Perfecte. Se'n van ben adolorits. I aleshores comencem a caminar amb pancartes com "Absolució 13 detinguts", amb fotografies del General Basset, Ovidi Montllor i Enric Valor, amb estelades i senyeres, amb orgull i dignitat, amb emoció i gaudi. Les dolçaines i tabalets sonen per tot arreu, la música ens fa ballar, botar, cantar i cridar, sobretot, cridar. Continuem caminant pel Passeig, amb algunes parades per a les actuacions dels castellers i les dances tradicionals. Tenim als nazis enganxats al darrere, esperant algun despistat que se separe del grup. Continuem pel Carrer Major. Tot és alegria. Alguns ous s'estimben contra algunes finestres decorades amb banderes espanyoles i blaveres, crits malsonants contra la gent dels balcons blavers. En un carreró perpendicular al Carrer Major, apareixen banderes espanyoles. La polícia i algun conegut s'interposa entre els dos bàndols. Crits, insults i ous volen cap a ells. La ràbia s'apodera de nosaltres, però no podem fer res. Hem de recordar que volem un acte pacífic, però si ens provoquen... després es queixen i som nosaltres els culpables de tot. Seguim caminant, altra vegada pel Passeig, per anar a la plaça del Prat. Fan una xarrada, el Correfoc "Fem Fredat" fa la seua actuació i els castellers, al ritme de la Muixeranga, pugen cap al cel. Ens convidaren, a Àngela i a mi, a formar part del castell. Des de baix aguantem el castell i les llàgrimes d'emoció ens regalimen cara avall. La Muixeranga és un himne que portem molt a dintre dels sentiments, i a més, en un acte com aquell, no podem ofegar la nostra emoció.
Seguidament, comença el sopar, veiem molta gent i professors coneguts. Fan el karaoke, amb cançons precioses, com Boig per tu, de Sau.
Ja són les 23:30h, la música de The Skartats comença a sonar. Tothom s'aplega davant de l'escenari. Alguns skin-heads ronden entre la gent esperant que algun indignat per la seua presència es rebote contra ells i comence la brega. Però no ha passat res.
Després, toquen Desgavell, tots ballant ska i fent de cor del cantant. A quasi les 2h Obrint Pas puja a l'escenari. Tots ballant com a bojos i cantant cada cançó, deixant-nos la veu. Devien ser les 3:30h passades quan s'acabà la diada de reclamació de la llibertat.

El dimarts 9 d'octubre, a València, el Correllengua de tot el País Valencià, tornarem a cridar.