LLIURE

Després d'haver llegit les següents línies he notat com el cor se m'encongia. Com se'm tornava més fosc, més trist, més dur, més fred. La ràbia que em torturava per dins ha fet sortir dels meus ulls una llàgrima insignificant.
Una llàgrima sense destí ni fi. Que no s'acaba. I aquesta serà infinita fins que el poble no siga LLIURE.
L'espina que tinc clavada al cor és cada vegada més gran, més dolorosa. I aquesta no desapareixerà fins que el poble no siga LLIURE.
La foscor, la tristor, la duresa, la fredor no em deixaran tranquil.la fins que el poble no siga LLIURE.
L'encongiment que em provoca El Bagul del Retorn no deixarà d'oprimir-me fins que el poble no siga LLIURE.

EL BAGUL DEL RETORN

El meu Ali no deuria ser ara a l'exili, no hauria de passar la seua infància al desert, hauria de ser junt a aquest bagul a la seua terra.
El bagul del retorn,
bagul de l'alegria,
bagul de l'esperança,
bagul de l'enyorança,
enyorança d'un cel en llibertat.

L'any 92 totes les dones saharauis ficaren dins el seu bagul tots els amargs anys viscuts a l'exili.
Les angúnies,
la desesperació,
la il·lusió del retorn,
els records dels seus sers més estimats,
que ja no podran tornar.

Les àvies espolsaren les claus adormides de sa casa per ficar-les al bagul.
Les joves amb il·lusió de tornar a la seua terra que deixaren de menudes, i poder dir-los als seus fills, mireu, el malson ha acabt, aquesta és la vostra terra.
El bagul del retorn que no arribà.
Els baguls es quedaren adormits pel malefici de la mà negra que cobreix el cel en llibertat del poble saharaui. Els baguls esperen adormits al costat de les khaimes de les dones saharauis, adormits, plens de pols i esperant que un dia molt pròxim la mà negra ja no tinga suficients dits per a seguir cobrint el cel en llibertat dels saharauis.
Quan això ocórrega, el menut Ali ficarà els records de la seua infància, i junts, veuran els seu cel: la LLIBERTAT.

Per al meu amic Ali.

(No sé qui és l'autor)