diumenge, 7 de setembre del 2008

Basiri al Cor


Ahir em va telefonar Basiri des del Sàhara.

-Aitana, soy Basiri
-Ooooh Basiriiiii, cómo estás??
-Bien! Tu cómo estás?
-Bien. Contenta de que me hayas llamado!
-Jeje. Y Lara, está ahí?
-No, Lara está en su casa.
-I tu estás en tu casa?
-Sí. Has llegado a la tuya?
-Síii!! Estoy con mi padre! Y Gema, aun está llorando?
-jeje no, ya no llora.
(en això, a mi em començaven a caure les llàgrimes)
-Y tu ya no lloras?
-No...
(ara ja estava plorant)
-Jeje. Yo no quiero que tu lloras.
-Ya, yo no lloro...
-Dales recuerdos a todas.
-Vale, cuídate y muchos besos.
-Adiós!

La seua distorcionada, llunyana i feliç veu em recordava a totes les vesprades d'estiu a la piscina. Jo era la seua "nòvia", la más guapa de todas. Mírala que guapa. Mi pequeñita... I a aquelles nits al parc de Llocnou. Aquells dinars i aquells sopars junts. Aquells records compensaven la tristesa del moment.
Hem passat uns dies de tristors i plors. Era inevitable. Uns petits dimoniets amb un cor tan gran no s'obliden així com així.


VISCA EL SÀHARA LLIURE!