dissabte, 21 de juny del 2008

Dites i proverbis

Lo creyeron,
creían
que el viento del desierto
iba a dejarnos ciegos.
Estaban tan seguros
de que entraría la arena
en nuestros ojos
que ni siquiera se dignaron
en reconocer
que éramos un pueblo.
Lo creyeron sin duda,
pensaron que había
un gran tanto por ciento
de analfabetos
que no iban a entender
de fronteras
ni de autodeterminaciones
ni de acuerdos.
Se creyeron sin duda
que iban a vencernos.
Y comenzó la sangre
a manchar el desierto
y comenzó una lagrima saharaui
a bajar por las dunas
y a llegar hasta el pueblo.
Y pronto se hizo llanto
y el llanto se hizo hierro
y el hierro se hizo grito
y el grito rompió el cerco
y se volvió batalla
y la batalla hambre
y el hambre se hizo odio
y el odio tapó el miedo
y se volvió metralla
y la metralla muerto
y el muerto campamento
y el campamento niño
y el niño volvió el llanto
para ser de nuevo hierro
y grito y batalla y hambre
y odio y metralla y muerto
y frente POLISARIO y Pueblo.

(Per Fernando Senante)

----------------------------


"El poble saharaui és un poble pacífic. Com tots els pobles, detesta la guerra i té un desig ardent de Pau.
Però també, com qualsevol altre poble, si la dignitat és trepitjada, no tindrà més alternativa que defensar-se."

(Per Mohamed Abdelaziz, president de la República Àrab Sahrauí Democràtica)

----------------------------------

"Entre la veritat i la mentida pot no haver més de quatre dits, la distància que separa l'orella de l'ull. Perquè el que t'han contat pot no ser veritat, si et deien mentides. Però el que tu has vist amb els teus propis ulls saps que és cert, i per a tu és innegable ja. Allà on vages després proclamaràs aquella veritat, de la qual ets testimoni, i que no et deixarà, perquè l'has vista

(Proverbi sahrauí)

-----------------------------------

"No volem la guerra. Tota la meua esperança és que arribe prompte el dia de la pau. Llavors tornarem a casa. Diga-li a les dones que les necessitem. Necessitem el seu recolzament, la seua comprensió. Una mare no deuria mai deixar sofrir una altra mare. Totes les mares del món deurien lluitar juntes contra la guerra."

(Anònim)

dilluns, 9 de juny del 2008

Cultura sahrauí VIII

Relacions socials

La khaima és l'espai, el recinte "sagrat", el símbol del refugi front a les inclemències del medi. És un espai social i familiar.

El te: Els tres tes: el primer, amarg com la vida, el segon, dolç com l'amor i el tercer, suau com la mort. El te és un signe de benvinguda a l'hoste (també la llet i el perfum) però també és el centre sobre el qual es construeix el diàleg, l'intercanvi d'informació entre l'amfitrió i l'hoste (tant els nòmades com els sedentaris). Podríem dir que el te és com el nostre cafenet.
El te també és una font d'aportació de calories, és bo per evitar la deshidratació i fa pujar la tensió arterial.

La salutació i el diàleg: Quan visitem una khaima podem observar el llarg ritual de salutació i els visitants i l'amfitrió es pregunten sobre l'estat dels familiars respectius i sobre d'altres coses que els respecten. Es tracta d'un ritual que es troba puntejat, també, d'invocacions a Al·là.

El diàleg: Diu un proverbi sahrauí: El diàleg es basa en el seu final (el kalam ala ajru - el parlar sobre un altre). Quan parlem amb algú hem d'escoltar-lo fins el final i no aventurar conclusions, així serà l'única manera de comprendre allò que se'ns vol dir. El diàleg nòmada té un ritual molt pautat: es basa en el respecte als interlocutors i a la jerarquia (edat i condició).

La dona: La dona nòmada té un estatus de protagonista. El nomadisme exigeix una participació corresponsable en les tasques. La colonització espanyola suposa un tancament a la llar seguint els cànons nacionals catòlics (la cuina, procreació, els xiquets i imposició de la secció femenina).
Als campaments, les dones són les responsables de la construcció i de la direcció dels mateixos. La dona gaudeix d'una plaça preponderant, protagonista, líder. El retorn massiu dels homes, mobilitzats al front, pot fer trontollar molts dels avenços femenins.




Per Salvador Pallarés

dissabte, 7 de juny del 2008

LLIURE

Després d'haver llegit les següents línies he notat com el cor se m'encongia. Com se'm tornava més fosc, més trist, més dur, més fred. La ràbia que em torturava per dins ha fet sortir dels meus ulls una llàgrima insignificant.
Una llàgrima sense destí ni fi. Que no s'acaba. I aquesta serà infinita fins que el poble no siga LLIURE.
L'espina que tinc clavada al cor és cada vegada més gran, més dolorosa. I aquesta no desapareixerà fins que el poble no siga LLIURE.
La foscor, la tristor, la duresa, la fredor no em deixaran tranquil.la fins que el poble no siga LLIURE.
L'encongiment que em provoca El Bagul del Retorn no deixarà d'oprimir-me fins que el poble no siga LLIURE.

EL BAGUL DEL RETORN

El meu Ali no deuria ser ara a l'exili, no hauria de passar la seua infància al desert, hauria de ser junt a aquest bagul a la seua terra.
El bagul del retorn,
bagul de l'alegria,
bagul de l'esperança,
bagul de l'enyorança,
enyorança d'un cel en llibertat.

L'any 92 totes les dones saharauis ficaren dins el seu bagul tots els amargs anys viscuts a l'exili.
Les angúnies,
la desesperació,
la il·lusió del retorn,
els records dels seus sers més estimats,
que ja no podran tornar.

Les àvies espolsaren les claus adormides de sa casa per ficar-les al bagul.
Les joves amb il·lusió de tornar a la seua terra que deixaren de menudes, i poder dir-los als seus fills, mireu, el malson ha acabt, aquesta és la vostra terra.
El bagul del retorn que no arribà.
Els baguls es quedaren adormits pel malefici de la mà negra que cobreix el cel en llibertat del poble saharaui. Els baguls esperen adormits al costat de les khaimes de les dones saharauis, adormits, plens de pols i esperant que un dia molt pròxim la mà negra ja no tinga suficients dits per a seguir cobrint el cel en llibertat dels saharauis.
Quan això ocórrega, el menut Ali ficarà els records de la seua infància, i junts, veuran els seu cel: la LLIBERTAT.

Per al meu amic Ali.

(No sé qui és l'autor)

diumenge, 1 de juny del 2008

Khadiyetu


Aquesta és Khadiyetu.
Una xica d'uns 20 anys. Vivíem amb ella i la seua família al campament d'Ausserd. És una de les persones que més trobe a faltar. Parlava una mescla entre hassaniya, italià i espanyol. Sempre em deia Oh, que bella! (en italià), i després em preguntava que com es deia en espanyol -Bonita, li deia. Però se li oblidava a l'instant. I m'ho tornava a preguntar. Una vegada em va preguntar que com es deia en valencià -Bonica, li vaig dir. -Español? -No, no, català. I ella -Aaah... I es va girar i se'n va anar. Supose que sentiria la mateixa cosa, sols canvia la t. També trobe a faltar que ens portara les mantes, sense haver-li-ho demanat, quan ens quedàvem llargues estones xarrant i mirant els estels durant la nit. I que quan anàvem a passetjar, ja siga al mercat, o a les excursions, m'apretava la mà tan fort que quasi que em feia mal. I volia q ens férem moltes fotos juntes. I mira que li era difícil (a ella i a tots) recordar el meu nom! Marc els va dir que em podien dir "Aiti" (que no m'agrada gens) i així, entre l'Aiti, el fet que em semblara a una asiàtica (que no és de veres) i que a més semblara una periodista... el meu nom ja va quedar en quasi desús. Entre Nayem i ella em van posar mil denominacions! També recorde de Khadiyetu els guants de llana que portava. Li vaig preguntar que per què portava guants, si feia moltíssima calor. Em va dir que per estètica, ja que s'unten les mans amb henna per a treballar i no els agrada ensenyar-les així, que quedava brut. Quan torne li compraré uns guants ben fins, ja que contra els seus pensaments ni puc ni vull lluitar. Jo ja li vaig dir que no passava res i em deia que no, que ella no es llevaria els guants.
Era alegre, molt alegre, i reia motíssim, i era atenta i enormement agradable. Sempre em feia cas, sempre era al meu costat.
Aquesta és Khadiyetu.