dimecres, 17 de setembre del 2008

Groc, negre i blanc



Hui parlaré sobre el capítol d'anit d'Anatomia de Grey. Us plantejaré el tema de la manera més racista que puga, per tal que entengueu la situació entre els colors de pell, per molt que em dolga.


Una negra i una groga havien d'operar un blanc. El blanc era nazi. El nazi no volia que la negra i la groga l'operaren sense la supervisió d'un altre blanc perquè tenia por que el mataren. La negra i la groga cedeixen i demanen un metge blanc per tal que no es morira el seu pacient. Al pacient blanc i nazi l'havien d'obrir per la panxa. La millor imatge ve ara: el nazi hi tenia tatuada una esvàstica. La insició la talla de dalt a baix. zas! La negra i la groga salven el seu pacient blanc i nazi.


Analitzem la situació.Un blanc i nazi no volia que una negra i una groga l'operaren perquè tenia por que el mataren. Tenia por que el mataren! Un blanc i nazi desitja matar tots aquells que no siguen blancs i nazis! Una negra i una groga salven un blanc i nazi que desitjaria matar-les. Qui vol matar a qui??


El comportament de la negra i la groga és excepcional. S'haveren pogut negar a operar un nazi que l'endemà podrà matar-les. Però no. No s'han posat al seu baix, baixíssim nivell. La seua professionalitat i humanitat han superat l'odi que u sent contra un assassí.


Bé que tot açò siga una sèrie de televisió irreal. Però imagineu-se que és real (que segur que ha passat).


La impressió que m'ha fet veure la mà de Miranda Bailey (la metgessa de pell negra) tallant l'esvàstica amb el fons blanc de la pell del pacient ha sigut impactant. Esborronadora.


Poseu-se en la situació de Miranda Bailey i Cristina Yang. Podríeu salvar-li la vida a un persona que desitja matar la teua família i a tu?



NAZIS MAI MÉS!!

diumenge, 7 de setembre del 2008

Basiri al Cor


Ahir em va telefonar Basiri des del Sàhara.

-Aitana, soy Basiri
-Ooooh Basiriiiii, cómo estás??
-Bien! Tu cómo estás?
-Bien. Contenta de que me hayas llamado!
-Jeje. Y Lara, está ahí?
-No, Lara está en su casa.
-I tu estás en tu casa?
-Sí. Has llegado a la tuya?
-Síii!! Estoy con mi padre! Y Gema, aun está llorando?
-jeje no, ya no llora.
(en això, a mi em començaven a caure les llàgrimes)
-Y tu ya no lloras?
-No...
(ara ja estava plorant)
-Jeje. Yo no quiero que tu lloras.
-Ya, yo no lloro...
-Dales recuerdos a todas.
-Vale, cuídate y muchos besos.
-Adiós!

La seua distorcionada, llunyana i feliç veu em recordava a totes les vesprades d'estiu a la piscina. Jo era la seua "nòvia", la más guapa de todas. Mírala que guapa. Mi pequeñita... I a aquelles nits al parc de Llocnou. Aquells dinars i aquells sopars junts. Aquells records compensaven la tristesa del moment.
Hem passat uns dies de tristors i plors. Era inevitable. Uns petits dimoniets amb un cor tan gran no s'obliden així com així.


VISCA EL SÀHARA LLIURE!

dilluns, 1 de setembre del 2008

Un estiu entre sahrauís

Avui, després de molt de temps sense actualitzar el bloc, posaré algunes fotos dels xiquets que han estat al poble aquest estiu. Aquest ha sigut un estiu especial i ple de records inoblidables. Amb aquests menuts he aprés moltíssimes coses, i encara ens en queden per aprendre.


Basiri i jo


Kaltum

Kaltum i jo
Disfresses d'Almiserà
Basiri, jo i Kaltum - Gema, Basiri, Jéssica i jo
Basiri
Salamu
Uns xiquets que sempre sempre portaré al cor.