Khadiyetu

Aquesta és Khadiyetu.
Una xica d'uns 20 anys. Vivíem amb ella i la seua família al campament d'Ausserd. És una de les persones que més trobe a faltar. Parlava una mescla entre hassaniya, italià i espanyol. Sempre em deia Oh, que bella! (en italià), i després em preguntava que com es deia en espanyol -Bonita, li deia. Però se li oblidava a l'instant. I m'ho tornava a preguntar. Una vegada em va preguntar que com es deia en valencià -Bonica, li vaig dir. -Español? -No, no, català. I ella -Aaah... I es va girar i se'n va anar. Supose que sentiria la mateixa cosa, sols canvia la t. També trobe a faltar que ens portara les mantes, sense haver-li-ho demanat, quan ens quedàvem llargues estones xarrant i mirant els estels durant la nit. I que quan anàvem a passetjar, ja siga al mercat, o a les excursions, m'apretava la mà tan fort que quasi que em feia mal. I volia q ens férem moltes fotos juntes. I mira que li era difícil (a ella i a tots) recordar el meu nom! Marc els va dir que em podien dir "Aiti" (que no m'agrada gens) i així, entre l'Aiti, el fet que em semblara a una asiàtica (que no és de veres) i que a més semblara una periodista... el meu nom ja va quedar en quasi desús. Entre Nayem i ella em van posar mil denominacions! També recorde de Khadiyetu els guants de llana que portava. Li vaig preguntar que per què portava guants, si feia moltíssima calor. Em va dir que per estètica, ja que s'unten les mans amb henna per a treballar i no els agrada ensenyar-les així, que quedava brut. Quan torne li compraré uns guants ben fins, ja que contra els seus pensaments ni puc ni vull lluitar. Jo ja li vaig dir que no passava res i em deia que no, que ella no es llevaria els guants.
Era alegre, molt alegre, i reia motíssim, i era atenta i enormement agradable. Sempre em feia cas, sempre era al meu costat.
Aquesta és Khadiyetu.