Cultura Sahrauí

Avui, amics i amigues, he eixit de l'institut molt contenta. He parlat amb Salvador per preguntar-li si podia publicar els seus escrits sobre la cultura sahrauí que va fer per al dia 27 de febrer de l'any passat, per a una conferència, i m'ha dit que sí. Ja feia dies, setmanes, que em rondava la idea pel cap. Així que com que ja tinc el seu consentiment, ací va la primera part:

Què entenem per cultura?

La cultura no és únicament la producció literària, artística, pictòrica... és un modus vivendi.
La cultura és l'expressió de la resposta particular d'un poble a les condicions del medi ambient en què es viu. És l'instrument amb el qual es relaciona i sobreviu al medi.

Així podem trobar elements diferenciadors però també compartits entre les cultures.
A mode d'exemple citaré un parell de proverbis sahrauís:
-"Escriu millor que Sahuun" i "Beu més que una duna" els podríem comparar al nostre "Menja més que una revolta de riu"
-"El que té llengua no es perd" el podem comparar a "Qui té llengua a Roma va".

Parlem doncs d'un poble independent, d'un poble que té uns senyals d'identitat diferents i diferenciadors: la llengua, els costums...

Els bidan tenen un marc geogràfic propi: del Draa al riu Senegal; de l'oceà atlàntic al meridià de Tumbuctú. Un territori ara escuarterat i repartit pels colonitzadors europeus.

Parlem d'un poble que té les seues arrels en les tribus morabítiques d'arrel berber i en les tribus àrabs que des del segle XIII s'implanten al territori. Un poble que ha anat cohesionant-se i formant la llavor de l'actual poble sahrauí. Parlem d'un poble que no està sotmès, ni ha estat sotmès, com pretèn el rei del Marroc, a cap relació de vassallatge amb el Soldà marroquí. I així ho va dictaminar el Tribunal de la Haia.

La cultura és un símbol identitari. Els seu manteniment significa el manteniment del poble que la fa viva.
Sense la seua cultura el poble es dissol

Qui perd els orígens perd la identitat.


Per Salvador Pallarès.