Dona a l'exili; per Saleh Abdalahi

Després de la tormenta d'arena
t'alçaràs, sota l'alba del desert,
i te'n vas, carregant a llom el pes de l'exili,
espolsant la pols, que emboira amb cataracta
la teua nostàlgica mirada.
Allí estàs tu, dona, contra el vent i el seu
desalé,
amassant amb amor la gràcia de la nostra
vitalitat.

Al capvespre, ja fatigada però
gentil i gallarda a la vegada, te'n vas,
deixant petjades de sonàmbula,
enfonsant-te en l'arena,
per a trobar-te amb l'ocàs,
I amb consol, t'asseus a evocar
el teu horitzó.
L'ocàs està gris, està groc, està roig,
allà tot estáà mesclat, acrivellat pel
xaloc de sang,
poer tormentes de pols i pólvora.
I tu, dona, perceps que el teu ahir i el teu present
serà igual que demà.

I te'n vas, de tornada
deixant esteles de somnis
i ombres agitades junt al vent.
Mentrestant, desperten les teues petjades
per a encarar la pròxima tormenta
que als teus ulls s'aproxima.