dissabte, 30 de juny del 2007

L'ACAPS de la Safor inicia la campanya de Vacances en Pau 2007

Enguany se celebra l'Any Internacional de Solidaritat amb el Poble Saharauí

L'Associació Comarcal d'Ajuda al Poble Saharauí de la Safor (ACAPS de la Safor) ha iniciat la campanya Vacances en Pau 2007 d'acolliment de xiquets i xiquetes a l'estiu, i fa una crida a les famílies de la comarca perquè hi participen. Aquestes campanyes d'acolliment temporal permeten oferir atencions mèdiques, una alimentació equilibrada i unes vacances d'estiu lluny de les dificultats dels campaments de refugiats del desert.

L'ACAPS de la Safor, que aquest any celebra l'Any Internacional de Solidaritat amb el Poble Saharauí, fa més de deu anys que treballa en projectes de cooperació i solidaritat. Amb l'organització del programa Vacances en Pau possibiliten l'eixida dels infants dels campaments de refugiats sahrauís a l'estiu, quan les altes temperatures comporten unes condicions de vida molt difícils. Durant l'estada a la Safor es facilita l'accés sanitari generalista a tots els infants que vénen i especialitzat a tots els que ho necessiten.

Per això, una vegada més, per dur a terme el programa de Vacances en Pau, necessiten l'ajut de famílies acollidores, així com de metges d’atenció primària i de salut. A aquestes col·laboracions cal afegir-hi el treball voluntari de les persones vinculades a l’associació que organitzen activitats de tota mena durant tot l'any, així com la implicació d'ajuntaments i empreses de la comarca.


tret de http://www.vilaweb.cat/www/gandia

divendres, 29 de juny del 2007

No acollir

Estic molt trista. Finalment han trobat una família per a xiquet que havia de vindre a casa. Sabia que podia passar, però sols de pensar que podria haver vingut a casa, m'agafa un noséquè... Bé, sé que és millor per al xiquet, perquè ja pateixen prou canviant de país i que damunt haja de canviar de casa, doncs no li aniria massa bé, els deu costar bastant adaptar-se. Però no sé, m'havia fet massa il·lusions, potser. Seguiré els consells de la mare de l'Alba, que també els n'ha passat una d'aquestes. L'any que ve acollirem un/a nen/a sahrauí, i Àngela també, i es faran amics/gues. A que sí, perla?

dimarts, 26 de juny del 2007

Què vos passa valencians; per Paco Muñoz

Què vos passa, què vos passa, què vos passa valencians, el nostre país vol viure sense perdre la identitat.

Era lliure i treballava el vell Regne Valencià, però vingueren uns hòmens i mataren aquell camp. Nobles, bisbes i juristes ens vengueren per un plat de llentilles a Castella i als seus costums castellans.

Què vos passa, què vos passa, què vos passa valencians, el nostre país vol viure sense perdre la identitat.

Poble de les Germanies, poble nostre revoltat. Ara saps com la noblesa demostrava la lleialtat. Hem patit segles de lluita,de matances i d'espant; perquè un poble nascut lliure, no sap viure empresonat.

Què vos passa, què vos passa, què vos passa valencians, el nostre país vol viure sense perdre la identitat.

Un mal dia des d'Almansa ens vingué la novetat, el vell Regne de València era país conquistat i a la llengua bandejaven, llevant-li oficialitat, i per just dret de conquesta, imposen el castellà.

Què vos passa, què vos passa, què vos passa valencians, el nostre país vol viure sense perdre la identitat.

Sempre ens han guanyat la guerra, els anomenats cristians, als altres, ja ens diguem moros, jornalers o assalariats.Tinc ganes de fer història i d’escriure-la en valencià, una història on els vençuts de tants segles guanyaran.

Què vos passa, què vos passa, què vos passa valencians, el nostre país vol viure sense perdre la identitat.

D'altres guerres hem patit tot ha anat costera avall: ens robaren la consciència, per això hem estat callats. Alça’t poble de València i comença a caminar, perquè un poble nascut lliure no pot viure empresonat.

Què vos passa, què vos passa, què vos passa valencians, el nostre país vol viure sense perdre la identitat.

Acollir

Ahir, després de sopar, ma mare ens va dir que ens esperàrem que ens volia dir una cosa. Jo pensava que seria algun discurset sobre les notes (buff...), però no fou això. Ens va dir que faltaven col·locar 50 nens i nenes sahrauís, que s'havien quedat sense família, però que finalment n'havien pogut col·locar 49, fent bans, telefonant a uns i altres, etc. Faltava un nen d'11 anys. No podíem consentir que hagués de tornar-se'n al Sàhara. Així que ens el quedem nosaltres!! Bé, encara no és segur, perquè si ix una família que el vol, se n'anirà en aquella família, però si no... Mira, encara no ho sé si podrà vindre o no i ja estic més emocionada que...!!! Així i tot, si afortunadament ve, l'haurà d'acollir alguna família que ja haja sigut família acollidora durant les tres primeres setmanes de juliol, ja que ens n'anem de viatge a Londres, i ja està tot pagat i reservat i no ens podem fer enrere. Així que, estic esperant impacientment que passen aquestes tres setmanes i poder tindre el nen a casa, que, per cert, no sé com és diu... Ja us informaré. Què emocionant!

dilluns, 25 de juny del 2007

L'últim comiat. Com?

Com m'havia d'acomiadar jo d'aquella mà, que tantes vegades havia agafat la meva amb força, la mà de Khadiyetu?
Com m'havia d'acomiadar jo d'aquella nena d'ulls grans i observadors?
Com m'havia d'acomiadar jo d'aquelles cases construïdes amb suor i sang?
Com m'havia d'acomiadar jo d'aquella terra d'esperances i traïcions?
Com m'havia d'acomiadar jo d'aquelles postes de sol que s'enduien la mirada melanconiosa de la gent?
Com m'havia d'acomiadar jo d'aquell dia, a trenc d'alba, temerós de veure el desert inhòspit?
Com m'havia d'acomiadar jo d'aquell mur, del mur de la vergonya, sense poder fer-hi res?
Com m'havia d'acomiadar jo d'aquell cel, d'aquelles esterelles testimonis de tots els horrors?
Com m'havia d'acomiadar jo de la tendresa dels ulls de la Naha?
Com m'havia d'acomiadar jo d'aquelles criatures demanant-me caramels com si fossin un gran tresor?
Com m'havia d'acomiadar jo d'aquella mirada trista i mortal?
Com m'havia d'acomiadar jo d'aquelles llarguíssimes conversacions sota l'atenta mirada d'Orió?

Però finalment va arribar.
L'últim bes, l'última abraçada, l'últim adéu. L'última mirada enrere.

Amb un nus a la gola i els ulls plorosos, ens allunyavem d'aquell país de les arenes. Impotents, tristos, desmoralitzats. Però amb ganes de lluitar sense parar i arribar fins a la victòria final.

Però no sempre la justícia és justa.

diumenge, 17 de juny del 2007

Sàhara al Cor

El llibre Sàhara al cor és senzill, amé, malgrat el rigor científic que demana la primera part. Estructurat segons els aspectes més essencials de la vida, medi circumdant, història, cultura i idiosincràsia del poble sahrauí. A més de l'actual conflicte amb el Marroc, fa èmfasi en els elements socioculturals imprescindibles per a poder entendre ben bé les reivindicacions i la projecció futura d'aquest poble. La comunitat hassanòfona, el seu espai geogràfic natural, la Turab al-bidan, els seus trets peculiars que la diferencien dels altres veïns...
Un any més segnifica cedir en el temps, però no, afortunadament, en el compromís a la seua autodeterminació, mentre els governants marroquins maquillen el règim amb afers hipòcrites de "democratització", en un país on no són respectats els drets humans, ni cap tipus de drets ni llibertats.
Fins quan haurà d'esperar el poble sahrauí per a poder decidir lliurement el seu futur?


(Resum de la part posterior externa del llibre)

Títol: Sàhara al cor
Autors: Salvador Pallarès i Paula Canet
Any d'edició: 2000
Editorial: Edicions de la Vorera

dissabte, 16 de juny del 2007

El Medi Ambient del Sàhara; per Aitana Múria

Aquest article me l'han publicat a la revista anual del meu institut. Sí, cada any es publica una revista, L'Eixam, on els alumnes i professors posen el que volen. Opinió, política, contes, experiències, entrevistes, poesia, humor, etc. Gràcies a tots per aquest tresor.

El Medi Ambient del Sàhara

Els Estels
La immensitat del cel, quan és de nit, deixa al descobert milions d'estrelles que fan reflexionar sobre què som. La nit es deixa veure d'horitzó a horitzó, sense cap entrebanc, mires on mires les estrelles hi són presents. Vam tenir sort que no hi haguessen núvols. Tot allò era al·lucinant! Vam buscar constel·lacions, en trobàrem moltíssimes: el Lleó, Gèminis, l'Ossa major, l'Ossa menor, el Taure, el Drac, Orió, Hèrcules... I, naturalment, l'Estrella Polar, aquell punt lluminós que sempre assenyala el nord.
Des del Sàhara es veuen tantes estrelles que costa trobar les constel·lacions, atès que entre totes les que hi ha se'n troben més, inventades, sí, però igualment genials.

La vegetació
La vegetació, per manca de sòls propicis, és pràcticament inexistent i, en tot cas, adaptada a unes condicions molt poc favorables. Però hi ha l'exepició dels oasis. Els oasis no són les dues palmeretes amb un fantàstic llac, això són faules. Nosaltres vam veure un oasi gegant, on, al mig, s'hi conreen els horts experimentals. Els horts experimentals tenen tomàquets, carlotes, civada, dacsa i melons d'Alger, òbviament.
Quan ens hi acostàrem per veure el mur que separa el Sàhara independent del Sàhara ocupat, vam poder observar que la vegetació augmentava, ja no veies arbres solitaris enmig de les dunes, sinó que el terra estava ple de matolls punxeguts i els arbres s'apropaven entre ells formant bosquets.

La pluja

Generalment, al Sàhara no plou quasi mai. Allí no hi ha rius, sinó uadis, que són valls gairebé sempre seques, però que, quan plou, ocasionen una pujada del nivell de l'aigua ràpida i, en conseqüència, perillosa. L'any passat, al mes de febrer, hi hagué fortes pluges que causaren inundacions i grans destrosses, moltíssimes cases derruïdes, gent sense lloc on guarir-se... Ara la gent i les wilaies tornen a recuperar-se, però encara es veuen les conseqüències d'aquell infortuni.

La temperatura
Nosaltres tinguérem una temperatura boníssima, no va ploure, no va fer vent. Perfecte. Al Sàhara hi ha un clima sec i molt poc humit. De dia havies d'anara amb mànega curta, però de nit feia un fred que pelava. Quan ens quedàvem a mirar les estrelles havíem d'agafar unes bones mantes i tapar-nos fins al coll. Però tot i així fou molt bonic i fascinant.

dissabte, 9 de juny del 2007

L'assassí de Guillem Agulló

L'assassí de Guillem Agulló, autoritzat a presentar-se a les eleccions. Pedro Cuevas és candidat a la llista del partit ultradretà Alianza Nacional a les municipals de Xiva. El PSPV no considera que s'hagi d'impugnar Pedro Cuevas, malgrat que fou condemnat a catorze anys de presó per l'assassinat de Guillem Agulló l'any 1993, sols en va complir quatre i fou detingut fa un any i mig per pertinença a una xarxa neonazi, juntament amb vint-i-una presones més: se'ls acusava d'associació il.lícita, tinença i tràfic d'armes, robatori i delictes contra la salut púbilca. Unes de les primeres reaccions polítiques a aquesta informació és la del PSPV; el portaveu, Andreu Perelló, ha dit a Vilaweb que no era pas necessari haver d'impugnar aquesta candidatura, per més que el govern espanyol del PSOE hagués impugnat 133 candidatures d' Acció Nacionalista Basca i les 246 d' Abertzale Sozialistak en considerar que hi havia persones vinculades a Batasuna. Perelló considera que la situació és diferent, perquè diu que el pes de les candidatures abertzales impugnades és molt més gran que el que pugui tenir Alianza Nacional a Xiva. Així, diu que la manera d'actuar contra aquest partit és que els xivans no el votin (un cop més l'estat espanyol actua amb la seva doble moral, l'extrema dreta espanyolista pot fer el que vol, mentre que els independentistes són perseguits i criminalitzats).
GUILLEM AGULLÓ, NI OBLIT NI PERDÓ!

divendres, 1 de juny del 2007

La Servitud Voluntària; per Étienne de la Boétie

Pobres i miserables pobles insensats, nacions entestades en el mal i cegues en el bé! Us deixeu predre davant vostre la part més bella i més gran de la riquesa que posseïu us deixeu saquejar els camps, robar les cases i despullar-les dels mobles antics i pairals. Viviu de manera que no podeu vanar-vos que res sigui vostre; d'ara endavant, segons sembla, us donareu per molt satisfets si podeu arrendar els vostres béns, famílies i vides. I tot aquest estrall, aquesta dissort i aquesta ruïna prové d'aquell que vosaltres mateixos feu tan gran com és, d'aquell per qui aneu amb tant de coratge a la guerra, i per la grandesa del qual no refuseu de sacrificar la vida. El qui us domina fins a aquest punt només té dos ulls, només té dues mans, només té un cos, no té res que no tingui l'últim home de l'infinit nombre que habita les vostres ciutats, fora de les prerrogatives qui li doneu perquè us destruixi. D'on he tret tots els ulls amb què us espia, si no els hi lliureu vosaltres? Com és que té tantes mans per ferir-vos, si no les pren de vosaltres mateixos? Els peus amb que aixafa les vostres ciutats, d'on els treu, si no són vostres? Per què té cap poder sobre vosaltres, sinó per vosaltres mateixos? Com gosaria atacar-vos, si no tingués la vostra connivència? Què podria fer-vos si no encobríssiu el lladre que us saqueja, si no fóssiu còmplices de l'assassí que us mata i traïdors de vosaltres mateixos? Sembreu fruits perquè els devasti. Mobleu i empleneu les cases per proveir els seus saquejos. Crieu les vostres filles per què tingui amb què sadollar la seva luxúria. Crieu els vostres fills perquè, en el millor dels casos, els meni a les seves guerres, els condueixi a la carnisseria, els faci ministres de les seves cobdícies, executors de les seves venjances. Us destrosseu en el treball perquè ell pugui regalar-se en delícies i rebolcar-se en plaers bruts i grossers. Us afebliu per fer-lo més fort i inflexible perquè així us pugui lligar més curt. I de tantes indignitats que les mateixes bèsties, si les sentissin, no les suportarien, us en podeu deslliurar si intenteu no ja deslliurar-vos-en sinó tan sols voler-ho fer. Decidiu-vos a no servir més i sereu lliures! No vull que l'emprenyeu o que el batzegueu. Deixeu tan sols de sostenir-lo: veureu que es desploma pel seu propi pes i es trenca, com un gran colós a qui haguessin furtat la base.
El poble ha perdut fa molt de temps tot coneixement. El fet que ja no senti el seu mal mostra prou que pateix una malaltia mortal.

La Servitud Voluntària; per Étienne de la Boétie. Carta sobre la mort de la Boétie i "l'amistat"; Michel de Montaigne.
ed.: quaderns crema, assaig, 2001.