dilluns, 25 de juny del 2007

L'últim comiat. Com?

Com m'havia d'acomiadar jo d'aquella mà, que tantes vegades havia agafat la meva amb força, la mà de Khadiyetu?
Com m'havia d'acomiadar jo d'aquella nena d'ulls grans i observadors?
Com m'havia d'acomiadar jo d'aquelles cases construïdes amb suor i sang?
Com m'havia d'acomiadar jo d'aquella terra d'esperances i traïcions?
Com m'havia d'acomiadar jo d'aquelles postes de sol que s'enduien la mirada melanconiosa de la gent?
Com m'havia d'acomiadar jo d'aquell dia, a trenc d'alba, temerós de veure el desert inhòspit?
Com m'havia d'acomiadar jo d'aquell mur, del mur de la vergonya, sense poder fer-hi res?
Com m'havia d'acomiadar jo d'aquell cel, d'aquelles esterelles testimonis de tots els horrors?
Com m'havia d'acomiadar jo de la tendresa dels ulls de la Naha?
Com m'havia d'acomiadar jo d'aquelles criatures demanant-me caramels com si fossin un gran tresor?
Com m'havia d'acomiadar jo d'aquella mirada trista i mortal?
Com m'havia d'acomiadar jo d'aquelles llarguíssimes conversacions sota l'atenta mirada d'Orió?

Però finalment va arribar.
L'últim bes, l'última abraçada, l'últim adéu. L'última mirada enrere.

Amb un nus a la gola i els ulls plorosos, ens allunyavem d'aquell país de les arenes. Impotents, tristos, desmoralitzats. Però amb ganes de lluitar sense parar i arribar fins a la victòria final.

Però no sempre la justícia és justa.

1 comentari:

Alba Garcia i Galocha ha dit...

Hola Aitana. tens tota la raó, a mi això que expliques m'ha passat 5 o 6 vegades, tantes com he anat als campaments. però ho que em fa tirara endavanat, és saber que l'any que ve tornaré allà, al meu segon poble. després de Catalunya és clar.