diumenge, 20 de maig de 2007

El Sàhara que hem visitat

El viatge que hem fet tenia com a destinació els campaments de refugiats sahrauís.
Són campaments de refugiats que, com la immensa majoria dels que hi ha arreu, estan ocupats per gent que ha hagut de fugir del seu país, del seu poble; gent que ha hagut de deixar enrere sa casa, fins i tot, familiars i amics que no van poder escapar com ells.
Aquest èxode va ser provocat per una guerra d’ocupació genocida, que va durar del 1975 al 1991.
Vint-i-sis anys de guerra que han tingut com a conseqüència més de dos-cents mil exiliats.
Des del 1991 hi regeix un alto el foc. Aquesta situació de treva és fruit d’uns acords, signats entre el Front POLISARIO i el regne del Marroc, incloïen una altra clàusula: la celebració d’un referèndum d’autodeterminació (que, inicialment, va ser convocat per al 1992; però que s’ha anat ajornant en més d’una ocasió.
Una etapa, del nostre viatge, (una etapa no prevista) va ser una incursió en el territori del Sàhara Occidental. I vam comprovar, tot i que estàvem a la part més àrida del Sàhara Occidental, la diferència de paisatge que hi ha entre el país dels sahrauís i el territori de la Hamada on, els refugiats, tenen instal·lats els campaments. La sequedat polsosa va donar pas al verd dels bosquets de talha (acàcies) i als rius d’herbes que marquen el traçat dels uadi (els rius del desert).
Allà vam poder observar una altra de les conseqüències de l’ocupació marroquina del Sàhara: un mur de més de dos-mil quilòmetres de longitud. Un mur que, de nord-est a sud-oest esgarra el territori del Sàhara Occidental. Es tracta d’un mur militar que “protegeix” el territori ocupat pel Marroc. Un mur que amaga al món (al món que no vol veure’l) les barbàries, les violacions dels Drets Humans, les tortures, l’espoli de les riqueses naturals del territori...
És un mur real, una metàfora del mur de silenci, còmplice, que encobreix, també, interessos econòmics que valen més que la vida humana.
Uns interessos, foscos i mesquins, que comparteixen el govern del Regne d’Espanya i el de la monarquia alauita.
El Sàhara que no vam poder visitar és la pàtria (la terra dels pares) d’un poble que reclama el dret a poder tornar a sa casa. D’un poble acollidor que ens va rebre, que ens va acollir, amb els braços oberts.


Per Salvador Pallarès-Garí

2 comentaris:

Antònia P. ha dit...

Quina raó que té en Salvador. Jo vaig estar el febrer passat a Tifariti. Amb homes lliures al Sàhara lliure i encara que vaig tornar feta pols (8 hores de viatge) no m'ho hauria perdut per res del món. Em va faltar veure el mur però. Una asignatura que tinc pendent.
Un petó, Aitana i un altre pel Salvador.

Anònim ha dit...

^^ nice blog!! ^@^

徵信,徵信,徵信,徵信,徵信,徵信社,徵信社,徵信社,徵信社,徵信社,