diumenge, 13 de maig de 2007

sàhara









el sàhara. el sàhara és un seguit d'emocions inexplicables. no es pot definir com a tal. per poder entendre-ho s'ha d'anar i comprendre el que dic. sinó, us deveu pensar que no estic massa bé.


aquest país, el sàhara occidental, fou colonitzat pels espanyols i venut, posteriorment, al marroc. les guerres van fer que moltíssima gent se n'havera d'anar del seu país, deixant enrere la casa, la terra, familiars, etc., i anar a viure en ple desert. sense aigua, sense res. res res. doncs, han sobreviscut milers de persones, i estan esperant, 30 anys després, a que donen la independència del seu país i poder tornar a sa casa. açò és una mica, molt resumit, el com han arribat a estar vivint al desert.


el 10 de febrer, anàvem cap al sàhara, miquel, marc, diego, salvador i jo. realment, en el trajecte, no sabia el que vindria. si que ens havia explicat salvador el que passava i ens havia ensenyat un video i tal, però no. no és el mateix que vist des de fora. quan arribàrem a l'aeroport de tindouf, no vaig poder apreciar bé el panorama. apart de que era de nit, allí no hi havia res. era tot arena. ens desplaçàrem fins a rabounni, al protocol, per passar la nit. al dia següent anàrem a acompanyar a beila a sa casa i després anàrem a la casa on passaríem la setmana. al arribar van eixir tots, ens abraçaren i molt simpàtics i afectuosos. una gràcia. ací ve quan em vaig quedar al.lucinant. una hospitalitat. massa. no podies dir que no a una cosa que et donaven. era un poc ofensiu. però en la nostra cultura, dir que no és de moderació i no egoïsme. era un poc contradictori.


anàrem a vistitar molt llocs, un hospital psiquàtric, un internat, la creu roja, la mitja lluna roja...


també, anàrem a vore les dunes (no us penseu que el desert és un mar de dunes, la gran part és terra, pedres i petits turons). vam veure com es ponia el sol. també anàrem, una vesprada a jugar a voleibol sobre una duna, vam gaudir molt.


també anàrem a veure el mur que separa el sàhara ocupat del sàhara lliure. no ens hi podíem acostar a menys de 200metres, ja que estava minat. es podien veure, sobre el mur, ple de militars amb les metralladores. pel camí, tant anada com tornada del mur, véiem projectils abandonats a la vora. ens va impressionar el canvi del paisatge. segons anaves acostant-te al mur la vegetació augmentava, i s'hi formaven bosquets, i hi havia moltes herbes punxegudes.


ara l'explicació de la nit. mare meua... ple, però ple ple d'estrelles. eren inacabables! vam tobar quasi totes les constel.lacions. ens en vam inventar i tot! era com si el cel fos una cúpula inmensa q abarcava milions de puntets lluminosos, preciosos. era increïble! vam veure, també, l'eixida del sol. el cel començava a fer-se rojenc i apareix la lluna, com un tall de meló. el cel es va fent grogós, la lluna desapareix i el sol trau els raigs. comença a pujar, el color del cel va des del blau clar fins al blau obscur quasi negre. la perfecció en forma de colors ens havia aparegut al davant. increïble.


bé, el viatge de tornada a casa, fou un poc mogudet. problemes de passaport i visat de beila.


així i tot, arribàrem tal i com anàrem, bé, un puc més bruts fisicament i totalment canviats psiquicament. almenys jo.




la veritat és que m'havera quedat més temps. fou molt... no sé... no tinc paraules per explicar-ho... com ja he dit, increïble, preciós, emocionant, fantàstic. sí, intrínsecament fantàstic. genial.




per un sàhara lliure. tots a la lluita.


2 comentaris:

Anònim ha dit...

hola Aitana, sóc la sabah.
Aquestes són les fotos que em vas dir?
Quina és la nena?

El teu blog està xuli...

"un bes"
Sabah
Alba

Anònim ha dit...

^^ nice blog!! ^@^

徵信,徵信,徵信,徵信,徵信,徵信社,徵信社,徵信社,徵信社,徵信社,