Visca el consumisme nadalenc!

Avui dedique l'actualitzacióa a aquelles persones que passen fam, que són maltractades pel 1r món i pels diners, que no tenen on guarir-se, que tenen malalties i no medicines, que viuen en la misèria i la desgràcia i en una situació infrahumana i que, a pesar de tot això, aconsegueixen oferir un somriure acollidor, una mirada esperançada, un gest increïblement dolç.


Tot això, ací, en la nostra societat, és una cosa realment inimaginable.


Ací tothom fa mala cara, estan absorts amb els seus problemes i mai pensen amb els altres.


Mira que costa dira gràcies, adéu, bon dia, per favor o perdona...


Eixes paraules tan insignificants morfològicament, però tan importants en si, sols pel fet de dir-les, ja es demostra quina mena de persona s'és.


Com anava dient, hi ha molta gent, milions de persones, que saben dir gràcies en molts idiomes, i no perquè hagen estudiat, sinó per agraïr a tots aquells solidaris i solidàries que els donen roba, medicines, diners, menjar, etc. sense obtindre res a canvi, sols aquell somriure o aquella mirada o aquell gest.


I aquest tema ve pel nadal, per aquesta época de l'any en què hom balafia diners, menjar i energia. Ara és quan més electricitat es malgasta, amb tantes llumenetes de coloraines, etc. Mengem fins a reventar i balafiem tants diners i amb tantes coses inútils... Comprem i comprem, i cada any el mateix, coses que ja sabem que no fan falta, però com el que toca és comprar, doncs fem el que toca i tots contents i feliços.


I per altra banda, també cal dir, que, per als anticonsumistes, o que almenys lluiten per l'anticonsumisme, i defensen els drets de tots els humans, cal dir que no hem de pensar sols en ells ara, que és quan més es nota, sinó durant tot l'any. Passe el que passe, la nostra societat egoista, en part, és la culpable d'aquest desequilibri mundial.

La llarga lluita d'un poble pel dret a l'autodeterminació

Més de 30 anys de lluita per recuperar un dret que encara no arriben a abastir-lo. El poble sahrauí reclama el seu dret a l'autodeterminació des de que Espanya abandonà el territori, el 1975. Des d'aleshores, anys de guerra, de repressió, d'exili, fam i exclusió han imprés una petjada a l'esperit de cada refugiat sahrauí. Els fills dels núvols defenen que mai han tingut lligams amb el Marroc, mentre Rabat insisteix en tot el contrari.

El contenciós del Sàhara Occidental començà el seu tragecte el 1975, quan Espanya -potència colonitzadora des del 1884- es retirà del territori després de signar amb Marroc i Mauritània els Acords Tripartits de Madrid, havent deixat el Sàhara a mercè d'aquests dos països. Tot açò, ignorant una sèrie de resolució de l'ONU que, a finals dels 60, tenien com a fi la descolonització dels Sàhara Occidental. Franco agonitzava i el rei de Marroc, Hassan II, activà la seua maquinària propagandística, llançant la Marxa Verda, que el 6 de novembre de 1975 portà a 350.000 marroquins a creuar la frontera per a prendre el territori.

Després de la retirada de l'últim soldat espanyol, Rabat i Nuakchott s'annexionaren el Sàhara. Els sahrauís, organitzats políticament entorn al Front POLISARIO, s'embarcaren en una guerra amb el fi de recuperar la seua terra. La població civil sahrauí es veié obligada a exiliar-se en l'interior del desert a mesura que els soldats marroquins ocupaven les seues ciutats i cases. Establiren els seus campaments de refugiats prop de la ciutat argelina de Tinduf, propera a la frontera. Allí viuen des d'aleshores, en condicions precàries, més de 200.000 sahrauís.

El 1991, un pla de pau elaborat per l'ONU desembocà en un auto al foc que segueix vigent encara avui. Inicialment, la treva tenia com a finalitat permetre la celebració d'un referèndum d'autodeterminació. No obstant, aquesta via quedà esgotada una década després, havent tingut lloc els obstacles d'un cens electoral.

Descolonització:
Des d'aleshores, el contenciós ha passat per diverses negociacions, plans de pau i fracassos fins arribar al quasi complet oblit de la promesa d'autodeterminació per a imposar una negociació directa, l'anomenada tercera via. Les conversacions de pau reiniciades el passat juny no han donat fruit. Marroc a ofert al Sàhara una "àmplia autonomia", però el Front POLSARIO segueix reclamant el dret del seu poble a decidir.

Segons el Dret Internacional, jurídicament la administració i la soberania del Sàhara segueixen a mans d'Espanya. Marroc administra de facto el territori, però l'ONU no reconeix la seua soberania. Considera que el Sàhara és un territori en procès de descolonització. Als campaments de Tinduf, els sahrauís encara exhibeixen els carnets d'identitat que Espanya emití als habitants de la seua província. Són testimonis muts d'una història inacabada.

http://www.elmundo.com

TV3?

No sé per què, però últimament se m'ha oblidat què és això de la llibertat d'expressió. Abans, quan tenia algun dubte sobre què és, mirava l'enciclopèdia i em deia que era el dret d'expressar-nos lliurement i sense repressió, però que aquesta llibretat d'expressió té un límit. Segons el context, pots fer i dir unes coses o altres. Ara, però, no ho trobe ni a l'enciclopèdia ni al diccionari ni a cap lloc. Pot ser que la enciclopèdia que utilitze siga made in valencia? Made by Camps, made by PP, made by blavers, i un llarg etcètera.
Com ens poden negar veure allò que volem? És que no puc entendre-ho! Les raons les sé perfectament, tots les sabem! Tallar la comunicació entre ací, el País Valencià, i allà, el Principat. No en tenien prou amb els peatges?
Ens han tallat el repetidor de TV3 de la Carrasqueta i avui han dit que abans de Nadal tancaran els altres dos, un d'ells, el del Mondúver, és el que agafe jo.
L'últim dia parlava de la televisió, en concret de Canal 9. A qui se li ha passat pel cap comparar TV3 amb Canal 9? És que és impossible! No hi ha punt de comparació. Per a mi, ens han tallat la millor televisió que s'emet ací.
Siga com siga, tots nosaltres farem el que podrem per salvar el territori i la llengua. El NOSTRE territori i la NOSTRA llengua. I quan dic que farem el que podrem, és que serà això, tot el que estiga al nostres abast. D'una manera o altra, farem que sàpiguen tots que ací hi ha gent que encara té més de dos dits de front.

EL teler de Canal 9

Com us vaig dir l'últim dia, us puge l'article de l'examen de valencià:

"Ja tenim ací, senyores i senyors, la programació de Canal 9 per a la tardor. I, oh gran sorpresa!, la teleporqueria no només no s'exahureix, sinó que amb vitalitat Duracel -permeteu-me la llicència publicitària- incorpora nous programes de pit i cuixa. Aparquem, doncs, els nostres cossos davant el televisor; i, amb Ximo Rovira com a guia espiritual, contemplem com els experts en Ciències Carminalògiques i Cultura Pocholística van de programa en programa -com Tarzán de liana en liana- debatent temes tan interessants com les confessions del marit de l'ex-dona del xofer d'un famoset que té un múscul en l'entrecuix que, sense la miraculosa viagra, no sap/no contesta; o sobre la ruptura d'un matrimoni de la faràndula al qual es va afegir la companyia d'un butaner, situació que porta a disquisicions filosòfiques i morals en línia amb aquella sentència sobre les cadenes del matrimoni que són tan, tan pesades... que de vegades calen tres persones per portar-les.
La pregunta que no pare de fer-me és: Pot una televisió púbica destruir per la nit allò que l'escola s'ha esforçat en construir durant el dia? Clar que, millor que preguntar-m'ho jo, seria traslladar-li la pregunta a Camps o a González Pons. Perquè l'escola no pot ser com el teler de Penèlope que va desteixint durant 25 ó 30 hores a la setmana allò que la televisió i el carrer han teixit durant les 100 hores restants. No es pot incitar l'alumnat a què admire una tal Yola Berrocal i exigir-li després que es calfe el cap estudiant logaritmes. Sí, sí, ja sé que la televisió autonòmica no és l'única culpable, però és la nostra, o això diuen. Que el PP d'allà impulse una reforma educativa en nom de la cultura del esfuerzo -Pilar del Castillo dixit- i que el PP d'ací no s'esforce perquè l'escola no caiga sota la maledicció de Sísif, és pura hipocresia. A l'inici d'un nou curs escolar, quan Canal 9 anuncia nous finisterres de degradació -vomitius com un grup de skins fotent rotets amb pudor d'allioli-, no és ociós recordar-ho."

Jesús Puig, El Levante, a 16 de desembre de 2003.

Clarament, estic d'acord amb l'autor amb tot. Per a la malformació mental que produeixen aquests programes encara no s'ha trobat cap cura, s'haurà de seguir investigant. Encara que jo sé que sí que hi ha una cura: Adquirir Intel·ligència!

Resumint...

Hola companys! Ja fa molt de temps que no visite ni el meu bloc ni el de ningú. Estic extremadament ocupada, estressada, amb mal de caps i amb mal de tot... La causa? Els exàmens, qui sinó? Aquests fulls amb lletres que no em deixen viure. He tingut una setmaneta volent, almenys, dormir, però no tenia temps ni per a això, pràcticament. Però com m'ha dit hui ma iaia "Tu tira avant trone per on trone". I així ho estic fent, però hi ha una tempesta bestial.
Pel que fa a l'institut i el nostre nucli del SEPC, millor impossible, al final en som 22 alumnes! I nosaltres que ens pensavem que en seríem quatre... Perfecte, perfecte. I, a més, ja han fet les eleccions per al Consell Escolar i Àngela, Joan Montagud i jo hem estat elegits! La cosa va bé. Respresentarem a TOT l'institut (uns 500 alumnes!) i ho farem el millor que podrem.
Per altra banda, està en perill el repetidor de TV3 de la Carrasqueta. Ja anunciaren que segurament el tallarien aquesta setmana però no l'han tancat. Ja ens ho diran, i allí estarem tots defensant el que és nostre.
Tornant al tema dels exàmens, hui n'he fet un de valencià -que no m'ha donat temps a acabar-lo >:( - amb un text boníssim. És del millor que he llegit des de... el discurs de Quim Monzó, crec. Li diré a Conxa, la professora, que em passe una còpia i us el pujaré. És una article al diari El Levante de fa uns quants anys... del 2003 crec. Tracta de la teleporqueria de Canal 9.
Bé, i fins ací, us he resumit un poc les cosetes importants d'aquests dies.
Salut!

Mobilitzant-nos...

Doncs sí, així estem: mobilitzant-nos per aconseguir una educació de qualitat, principalment. Entre Àngela i jo estem fent que l'institut comence a bellugar-se, que pareix que estiga somnolent. Hem pres la iniciativa de formar un nucli del SEPC (Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans) i ja som prou gent per formar-lo. També organitzàrem una xarrada informativa per a que l'alumnat sapiera de què va el tema, i el dijous 15 fem una vaga contra el procés de Bolonya (hi ha informació a la web del SEPC) per poder assistir a la concentració que fan a Gandia, com a lloc comarcal, però també fan manifestacions a les ciutats principals d'arreu dels PPCC. Per fer arribar tota aquesta informació a l'alumnat hem hagut d'empaperar l'institut. Literalment. Un pòster per el SEPC, un altre contra el procés de Bolonya, un altre per la vaga, pròximament n'hi posarem per la col·laboració amb la multa que ens han imposat a tots els telespectadors de TV3, en concret a ACPV, i encara n'hi posarem més... Estem guanyant-nos el malnom d'empaperadores... no deixarem ni entrar la llum, eh? Tot siga per una bona causa...! I parlant d'ACPV, anit tingué lloc a Gandia un sopar per, també, recollir els 300.000€ (50.000.000 pts) de multa. No érem molta gent, unes 80 ó 90 persones i pocs coneguts també. Però millor això que res. Vam poder veure la litografia de Tàpies, molt bonica, per cert, i vàrem xarrar de coses ben interessants. Un dia "quasi" rodó. No, Àng? És que sols ens va faltar poder veure "13 rosas". Anirem la setmana que ve. Espere.

10 de Novembre a Madrid: MANIFESTACIÓ

La depressió de l'enyorança

Aquella terra se'm va clavar al cor com una espina. Com una espina immutable, immòbil, eterna. Sé que és eterna fins que no me la lleve la llibertat. La llibertat és una paraula enyorable, que intentem aconseguir per tots els mitjans. Però no és fàcil, gens fàcil. Aquella terra enyora la llibertat...
Ja veieu, estic molt trista i no ho puc evitar. Ahir vaig parlar amb Salvador i em digué que no tenia pensat fer el viatge d'aquest curs al Sàhara. M'ha dit les seues raons, i les entenc perfectament, però és que sóc especialista en fer-me il·lusions abans d'hora i després em trobe amb les decepcions. Què hi farem? També sé que puc anar amb altra gent que hi va. Ell em digué que n'estaven preparant un a Bellreguard, però no és el mateix. Preferisc, i preferim la resta de gent, anar amb ell, hi ha més confiança i ens sentirem més segurs i tot això. Potser serà millor esperar fins el curs que ve. I després, més avant, ja aniré amb altres grups i tal.
Aquest matí, a l'institut, estava molt pitjor, ara ja m'he recuperat una mica. Quan Àngela ha vist la cara que feia, de seguida ho ha entés. T'agraisc el teu suport, amoret.
Bé, i això és tot. Ara estic centrant-me més en els estudis, que ara per ara van bé, però ja veurem quan arriben els exàmens del trimestre... Aniré actualitzant el bloc poc a poc, com podeu comprovar.
Des d'ací, done ànims a Salva, que amb tranquil·litat i molta paciència tot anirà agafant el bon camí.
Salut!

Una Estrella Polisaria

Amigo, ...
Quisiera cantarte ésta canción
para aliviarte un poco el corazón, ...
Háblame, ...

Siento el dolor de la nostalgia,
vivo este vacío de la distancia,
añoro la belleza de mi patria
ayúdame, ...

Anoche tuve un sueño, ...
Cuéntame, ...

Una estrella polisaria me despertó,
una estrella polisaria me habló,
una estrella polisaria respondió:
Que vendrá la libertad ...


Una estrella polisaria me despertó,
una estrella polisaria me habló,
una estrella polisaria respondió:
Que vendrá la libertad...

Res a celebrar

Demà, 12 d'octubre, no hi ha res a celebrar, ni ha hagut mai res a celebrar. Dia de la hispanitat... Dia de l'exèrcit espanyol... Res a veure amb nosaltres. I menys en aquestes dates, entre el 9 d'octubre i la rebel·lió antimonàrquica. El rei de l'Estat deu estar inquiet, ara que pense. I demà no hi ha classe per celebrar no-sé-què. Així que demà, enlloc de brindar por una España grande y libre, brindaré pels meus estudis, que són més importants.
Envers a la xarrada de Rajoy... diria que és bastant "llepaculs" del rei. Ja no sap ni com portar-li la contrària a ZP. Crec que sols vol deixar al Presi per davall d'ell. I no es que defenga a zp, ni un ni l'altre em cau bé, però els de l'oposició tenen la cara més dura que una sola de sabata.
I així, entre uns i altres, van pegant-se navallades per l'esquena i nosaltres aguantant les seues disputes. El rei amunt, el rei avall; la bandera amunt, la bandera avall; fotos cremades amunt, fotos cremades avall; no ho entenc, tot el tema de la crema ha sigut gràcies als mitjans de telecomunicació que se'n queixen. Si no haveren fet d'una pedreta una muntanya, ara no cremarien tantes fotos. Però clar, és sagrada. El símbol de nuestra nación española. Si jo no m'hi identifique amb aquesta bandera, per mi no és sagrada. Però la senyera sí que es pot cremar. Després que diguen que tots "els territoris espanyols" són igual d'importants, que tots els ciutadans som iguals, que tal i que qual. Si no ho veig, no m'ho crec. I encara estic esperant.
Clar, però és que ací, al País Valencià, som nosaltres els dolentots, els de la GAV són bona gent, un grupuscle radicalment violent i feixista que ens introdueix por al cos quan anem a les nostres manifestacions que haurien de ser pacifistes si no fóra per ells. Però què hi hem de fer? Hi ha gent de tots colors i maleducada. I és que a més, no en tenien prou, però el 9 d'octubre, a la manifestació d'aquests descerebrats i els d'e-2000, ja no posen el Himno de la Comunidaz Valenciana com tots els anys, sinó que ara posen el Himno de España. Abans encara deies, mira, uns incultes que no saben el que fan, però és que ara ja... se n'estan eixint de mare. Els fatxes volen guerra, i en tindran, que no som sols quatre gats. I com diu certa persona: "Si no és a cantonades, serà a bastonades"
I m'acomiade, que ja és tard, i se suposava que sols havia de parlar sobre el dia del poble veí. Però hi ha gent que em posa de mal humor.


Horaci deia: "Parturient montes, nascetur ridiculus mus" ("Pariran les muntanyes, naixerà un ridícul ratolí")

P.D.: Ara espere que no em prenguen per terrorista...

Com ha anat el Correllengua a Gandia?

El Correllengua és i serà un del dies més esperats de l'any. És on ens ajuntem tots els companys/es per reivindicar els nostres drets. Allí tots som amics/gues de tots. Us conte què hem fet. Ens concentràrem tots a la plaça en Jaume I (o, col.loquialment, plaça dels colomets) a les 19:30h. Ja estavem tots ben emocionats i eufòrics, però... de sobte, un bandera blavera d'uns 2 metres es posa entremig de la gent. Els fatxes volen brega. Una petita baralla acaba amb una bastonada al cap del blaver. Perfecte. Se'n van ben adolorits. I aleshores comencem a caminar amb pancartes com "Absolució 13 detinguts", amb fotografies del General Basset, Ovidi Montllor i Enric Valor, amb estelades i senyeres, amb orgull i dignitat, amb emoció i gaudi. Les dolçaines i tabalets sonen per tot arreu, la música ens fa ballar, botar, cantar i cridar, sobretot, cridar. Continuem caminant pel Passeig, amb algunes parades per a les actuacions dels castellers i les dances tradicionals. Tenim als nazis enganxats al darrere, esperant algun despistat que se separe del grup. Continuem pel Carrer Major. Tot és alegria. Alguns ous s'estimben contra algunes finestres decorades amb banderes espanyoles i blaveres, crits malsonants contra la gent dels balcons blavers. En un carreró perpendicular al Carrer Major, apareixen banderes espanyoles. La polícia i algun conegut s'interposa entre els dos bàndols. Crits, insults i ous volen cap a ells. La ràbia s'apodera de nosaltres, però no podem fer res. Hem de recordar que volem un acte pacífic, però si ens provoquen... després es queixen i som nosaltres els culpables de tot. Seguim caminant, altra vegada pel Passeig, per anar a la plaça del Prat. Fan una xarrada, el Correfoc "Fem Fredat" fa la seua actuació i els castellers, al ritme de la Muixeranga, pugen cap al cel. Ens convidaren, a Àngela i a mi, a formar part del castell. Des de baix aguantem el castell i les llàgrimes d'emoció ens regalimen cara avall. La Muixeranga és un himne que portem molt a dintre dels sentiments, i a més, en un acte com aquell, no podem ofegar la nostra emoció.
Seguidament, comença el sopar, veiem molta gent i professors coneguts. Fan el karaoke, amb cançons precioses, com Boig per tu, de Sau.
Ja són les 23:30h, la música de The Skartats comença a sonar. Tothom s'aplega davant de l'escenari. Alguns skin-heads ronden entre la gent esperant que algun indignat per la seua presència es rebote contra ells i comence la brega. Però no ha passat res.
Després, toquen Desgavell, tots ballant ska i fent de cor del cantant. A quasi les 2h Obrint Pas puja a l'escenari. Tots ballant com a bojos i cantant cada cançó, deixant-nos la veu. Devien ser les 3:30h passades quan s'acabà la diada de reclamació de la llibertat.

El dimarts 9 d'octubre, a València, el Correllengua de tot el País Valencià, tornarem a cridar.

Correllengua 2007 - Gandia

Correllengua 2007. Un any més, una lluita més. El pròxim dia 5 d'octubre ens ajuntarem tots els defensors de la terra a Gandia per demostrar als fantasmes de la política espanyolista valenciana que encara hi som, que encara existim i resistim. Que continuarem cridant amb tot l'orgull amb la nostra llengua, que no som espanyols ni ho serem, per més que ells ens vulguen llavar el cervell amb Fòrmules 1 per València, amb Copes Amèrica, amb camps de golf, macrourbanitzacions, destrucció ambiental, greus impactes visuals, etc.
En resum: Expoliacions de vides i sentiments.
I per això i molt més, seguirem organitzant-nos i defensant la nostra llengua, la nostra terra, el nostre País, LA NOSTRA PÀTRIA.

VISCA LA TERRA!

Roura: 'Si s’ha d'incomplir una llei espanyola per demostrar que és injusta, es fa'

L'autor de la crema de les fotos dels reis espanyols diu a VilaWeb que no es penedeix del que va fer, perquè té dret a protestar contra la monarquia

Jaume Roura, l’autor de la crema d’imatges dels Borbons, ha explicat a VilaWeb que amb l’acció volia mostrar el rebuig a la monarquia i al règim espanyol que oprimeixen el poble català. Roura diu que, de moment, està tranquil, perquè li donen suport els militants de l’esquerra independentista, i també gent de molts altres àmbits. Tot i que el jutge li ha decretat la llibertat sense fiança i amb càrrecs, la fiscalia encara li manté la imputació per injúries a la corona espanyola. A més, ara la fiscalia té deu dies per sol·licitar una vista oral del cas.

Jaume Roura creu que la crema de les fotos dels monarques espanyols està emparada tant per la llibertat d’expressió com pel dret a la participació política. En aquest sentit, ha dit que a l’Estat espanyol el dret a la participació política no està garantit, perquè fins i tot el jutge li ha dit com podia protestar. En concret, el jutge li ha dit que podia rebutjar en públic la monarquia, però no pas cremant-ne fotos.

L’altre jove que va cremar la foto

Quan el jutge ha demanat a Roura qui era la persona que l’acompanyava en la crema de la foto dels Borbons, el jove ha exercit el dret de no declarar. Així les coses, com que el jutge ha tancat el procediment, ara la fiscalia no pot imputar l’altre jove.

Multa per manifestació no autoritzada

D’altra banda, la policia espanyola ha multat tres persones de la trentena que s’ha concentrat a la plaça Colón de Madrid, per donar suport a Jaume Roura. El motiu de la multa ha estat per manifestació il·legal.

Roura és militant de l’organització socialista i independentista Endavant. La formació política considera que la crema de la imatge dels Borbons és legítima, perquè és l’expressió del poble en contra d’un rei hereu directe del règim franquista. Així mateix, Endavant creu que l’Audiència Nacional és hereva del tribunal d’excepció franquista TOP.

La identificació

Al jove el van identificar els mossos d’esquadra amb les imatges de vídeo de la concentració de la setmana passada en contra de la monarquia espanyola. Els manifestants protestaven a la plaça del Vi de Girona contra la presència de Juan Carlos I a la inauguració del Parc Científic de la UdG. Suposadament, Jaume Roure sortia entre els concentrats i després se'l veia amb la cara coberta quan encenia les fotografies dels Borbons.

Arran de la decisió de la fiscalia d'obrir diligències, ha nascut la campanya Campanya ‘No al rei’.

Un altre judici pel cas ‘El Jueves’

D’altra banda, els autors de la vinyeta a ‘El Jueves’ que parodiava la monarquia se’ls jutjarà un altre cop per injúries a la corona espanyola el 13 de novembre, a l’Audiència Nacional. El dibuixant Guillermo Torres i el guionista Manel Fontdevila els poden condemnar a pagar una multa econòmica, però ara ja no a presó.

Premi Bloc Solidari

Avui he rebut el gran honor per part de la Txell [Kneita] del Premi Bloc Solidari. L'he rebut jo com tants altres que el tenien ben merescut. A ella li'l va atorgar el bloc Sàhara Resiste, i així la Txell ens l'ha atorgat a nosaltres:

• Zahrat Asahara
• L'escala fosca del desig no té barana
• Sàhara Horta
• Sentiments Saharauis
• Mujeres de Dajla
• FreeWesternSahara
• Tiris novia de poetas

Aquest premi, a part de ser un honor, com ja he dit, és una injecció d'ànims a seguir endavant amb la causa, una causa que ens afecta a tots, o almenys ens hauria d'afectar a tots.
Sols em queda agrair-li profundament a la Txell per tindre'm i tindre'ns presents a tots i continuar cridant ben fort VISCA EL SÀHARA LLIURE!

Terroristes contra el terrorisme

El proper dissabte 15 de Setembre el partit neonazi Alianza Nacional es concentrarà 'contra el terrorisme' a Xàtiva. Aquest grupuscle ultra ha estat intimament lligat al terrorisme des que els seus dos màxims líders foren empresonats per intentar perpetrar un atemptat contra ciutadans bascs. També ha estat un dels màxims protagonistes de la violència feixista a València.

El partit neonazi Alianza Nacional (AN) ha convocat una concentració 'contra el terrorisme' i 'per la justícia i l'ordre' el proper dissabte 15 de Setembre a les 18h. front l'estació de Xàtiva (La Costera). El passat mes de Maig tots els partits polítics valencians, excepte el Partit Popular, a més de sindicats i associacions culturals van demanar en roda de premsa la il·legalització del partit neonazi. És en aquest grupuscle on milita l'assassí del jove Guillem Agulló Pedro Cuevas. Un dels darrers actes públics d'AN ha estat una concentració davant l'ambaixada d'Austria a Madrid per reivindicar l'alliberament de Gerd Honsik, lamentable escriptor negacionista, l'impunitat del qual s'eliminava feliçment aquest mes de Setembre. Els militans i simpatitzants d'AN han agredit en nombroses ocasions a ciutadans de La Costera, tal com va passar durant la cel·lebració de la diada del 25 d'Abril d'enguany (la Policia Local va detindre un neonazi).

A més a més, els dos màxims dirigents d'AN, Pedro Pablo Peña Muñoz i Iñigo Pérez de Herrasti Urquijo, es troben actualment a la presó acusats de tinença d'armes i material inflamable per fabricar explosius, amb els que pretenien, presumiblement, atemptar contra familiars de presos d'ETA, tal i com va informar Europa Press el 4 d'abril de 2006. El partit també està relacionat amb la trama de l'Operació Panzer, operatiu de la Guàrdia Civil que va desarticular el Setembre del passat 2005 un grup paramilitar neonazi, el Frente AntiSistema. Un dels personatges claus d'aquest grupuscle, que segons la Llei de Partits actua en la il·legalitat més absoluta (líders empresonats per terrorisme, negacionisme de l'Holocaust, apologia del nazisme, de la discriminació i de la violència) és Antonio Vicedo Valdés, líder del grupuscle a Canals (La Costera). Vicedo, antic membre del Círculo de Estudios Indoeuropeos (desarticulat pels Mossos d'Esquadra al 2004 i il·legalitzat) fou detingut l'any 2001 per la Policia Local d'Alcoi mentre enganxava propaganda nazi. Un altre dels personatges claus és l'empresari resident a Xiva, Juan Manuel Soria, líder del grupuscle a València.

El principal centre operatiu del grupuscle neonazi està situat al número 69 de l'Avinguda Tres Creus de València, on AN desenvolupa les seues activitats nazis (malgrat que aquesta seu fou objecte d'un escorcoll policial durant l'Operació Panzer, actualment continua oberta). Aquest local està obert al públic els divendres i dissabtes a partir de les 19h30, tal com indica la seua propaganda. El seu telèfon de contacte és el 605523373. El seu darrer acte a Canals es va saldar amb un avís de bomba.

Els principals militants d'AN a La Costera són:

-Antonio Vicedo (veure foto): treballa en el sector industrial. Ex membre del CEI, detingut a Alcoi l'any 2001.

-Martín Vargas: delegat d'AN a Xàtiva. Gestor comercial.

-Jesús Calabuig: conegut skinhead de Canals, treballa al sector agroalimentari. És delegat comarcal del Front de Joventut d'AN.

-Andrés Sierra: transportista jubilat de Canals.

FOTO: Antonio Vicedo Valdés, dirigent del grupuscle neonazi AN a La Costera.

http://www.antifeixistes.org

Suspensió i multa de 300.000

La secretaria de Comunicació de la Generalitat Valenciana ha decidit finalment ordenar la suspensió de les emissions de Televisió de Catalunya al País Valencià i imposar una multa de 300.000 euros a Acció Cultural, l'entitat que les ha promogudes des de fa més de vint anys. Segons estipula la resolució, les dues mesures s'han de fer efectives "de manera immediata". Els responsables d'Acció Cultural han anunciat que recorreran aquesta decisió al Tribunal Superior de Justícia, però aquesta iniciativa no impedirà de moment que TV3 deixi de veure's al sud del riu de la Sénia ni evitarà el pagament de la sanció.

No cal dir que la decisió és gravíssima. D'un costat, en un moment en què a través de les vies que permeten les noves tecnologies els valencians poden veure canals de televisió en tots les llengües del món, el seu govern els aïlla dels pocs que s'expressen en el seu idioma. De l'altre, Acció Cultural, tot i el seu activisme constant i els seus milers de socis, no deixa de ser una entitat modesta. Els responsables de la Generalitat Valenciana saben que una multa de 300.000 euros li pot fer un gran mal. Allò que no han aconseguit ni amb amenaces ni amb la retirada de tota mena de subvencions i ajudes -que sí que reben organitzacions lligades a l'extrema dreta i a l'espanyolisme més combatiu- podria ser efectiu ara a través d'una sanció administrativa desmesurada es miri com es miri. La decisió de la secretaria de Comunicació sembla més un escarment que no pas una acció administrativa justificada.

Els governs de Catalunya i el País Valencià i el ministeri d'Indústria fa mesos que negocien per fer possible tècnicament la reciprocitat digital entre Televisió Valenciana i Televisió de Catalunya. El conseller valencià de Cultura, Vicent Rambla, s'ha compromès a trobar una solució que eviti el conflicte, però mentrestant, segons ell mateix reconeix, "les negociacions no poden afectar l'expedient administratiu". Aquest és el problema. Les negociacions en qualsevol altre lloc del món sí que l'afectarien. I aquí sembla que ho fan en la direcció oposada. Per accelerar-lo. Les intencions reals del govern valencià encara són una incògnita. El final d'aquesta història pot ser un escàndol i un despropòsit. Un enorme abús de poder.

www.avui.cat

És el que toca

Avui volia parlar del que toca. Ahir el President de Catalunya feu un discurs. Els qui ho vàreu veure, potser el notàreu molt llibertari. Jo, almenys, sí. Perquè és el que toca. Parlava de Catalunya com a País, sobre la independència utilitzant la paraula llibertat per què no quedés tant clar que en aquest discurs propuganva la separació de Catalunya de l'Estat espanyol. Però és el que toca. Quan a la gent els convé, parlen d'una manera o d'una altra, però sols quan toca. Ara toca dir independència, doncs diguem independència. Després tocarà parlar sobre la unitat d'Espanya, doncs parlerem d'això. Ara toca dir No a la Guerra, diguem no a la guerra, però quan la tele ja no diga res de la guerra, nosaltres tampoc. I la guerra continua allí, continuen havent morts. Però és el que toca. Enguany és l'Any Internacional d'Ajuda al Poble Sahrauí, doncs direm que el poble sahrauí necessita ajuda, però el 2008, els refugiats no tindran fam, els refugiats no tindran set, els refugiats no tindran calor, els refugiats estaran vora la mar. Ja que és el que toca. La gent té tendència a oblidar el que no li agrada. Qui parla d'Iraq? Qui parla del Tibet i l'ocupació xinesa? Qui parla d'Afganistan? Qui parla dels suburbis de Río de Janeiro o Sao Paulo? Qui parla de la marginació dels gitanos? De l'aporofòbia? De la xenofòbia? De Guantanamo? De Nicaragua? De Palestina? De...
Jo us ho diré: Quatre persones que són ben poc escoltades, per no dir gens. Que intenten cridar i els tapen la boca. Que els fan callar a base de manipulacions.
La televisió com a principal causant d'aquesetes manipulacions, ja que ens diu quan hem de parlar i sobre què. Que han matat 7.ooo persones en un atemptat a l'Iraq? Però és que segurament, demà aquesta gent morta ressucita, o quelcom, ni tampoc els familiars no ploren. Perquè la tele no ho diu, no vol dir que no passe. I aquesta entrada la pose per un article que he vist al Canal Solidari, que durant la diada de Catalunya, han mort una barbaritat d'infants, però com que ningú no ho diu, aquests xiquets no moren. Estan esperant a què els recordem per poder morir-se. Però és el que toca.
I així, amb aquesta entrada, intente animar a totes aquelles persones que criden i volen propugnar la incomformitat no sols quan toca, sinó sempre. Sempre que siga possible dir i repetir fins ser escoltats que no estem d'acord i que canvien, perquè nosaltres no canviarem.

Adéu!

Avui, de vesprada, se n'han anat els xiquets cap al Sàhara. M'ha dit ma mare que Eva, la mare de Raquel, una alumna de l'escola, ha anat a l'escola aquest matí mig plorosa perquè la xiqueta, Galia, ja estava apunt d'anar-se'n. L'any passat ja la tenien, i no sé si en fa més. Tanmateix, tots sabeu que se'n van tant feliços com han estat a les cases del País. Des d'ací, ànims a tots i salut, molta salut.

Alegria!

Tot aprovat! Açò sí que és felicitat... Quan ens han donat les notes ens hem abraçat tots molt contents. La gran majoria ha passat de curs, uns amb assignatures suspeses, altres no, i algun de per ahí que repeteix. Però els meus amics i amigues sí que passen i aquest curs anirem junts a classe. Així que ja s'han acabat els nervis, el no dormir, el passar-se hores i hores cara als llibres... Però torna a començar el dia 17... Així que ara em toca aprofitar el temps perdut. Salut!

La Coordinadora Antifeixista denuncia una nova agressió a Dénia

La secció de la Marina Alta de la Coordinadora Antifeixista Intercomarcal ha denunciat un nou episodi violent protagonitzat per individus d'extrema dreta que apallissaren un grup de joves la nit del passat dissabte a Dénia. Un dels agredits va rebre nombroses patades al cap i va haver d'acudir a urgències. Els ultres es donaren a la fuga intentrant atropellar amb el cotxe alguns dels agredits. Aquesta agressió se suma a les denunciades ja durant aquest estiu a Xàtiva, València i Gandia. Els agressors estan ja identificats.

Segons un comunicat de la secció de la Marina Alta de la Coordinadora Antifeixista Intercomarcal (CAI), el passat dissabte a Dénia diversos joves van resultar ferits per l'agressió perpetrada per una dotzena d'individus d'extrema dreta en una zona de copes de la ciutat.

Aquesta agressió se suma a la llista dels diversos episodis de violència feixista ocorreguts durant l'estiu al País Valencià, més concretament a les localitats de Gandia, Xàtiva i València.

El passat mes de maig, la Coordinadora junt a altres entitats cíviques i polítiques, va denunciar la impunitat de la que gaudien els grupuscles d'extrema dreta al País Valencià, tot i saber-ne qui són i el perill que representen per la convivència i la llibertat de les persones. Des d'aleshores, organitzacions com Alianza Nacional, Combat España o España 2000 continuen mantenint una actitut xulesca davant les pressions de l'esquerra perque s'actue contra aquests grupuscles violents, el seu finançament públic i la seua impunitat als carrers.

A continuació reproduim el comunicat de la Coordinadora:

La passada matinada del 24 al 25 d' agost vora les cinc de la matinada, una dotzena d' individus amb simbologia feixista que es trobava a la porta del pub Inn de Les Fonts, a la localitat de Dénia, començaren a provocar cinc joves antifeixistes de la comarca que es trobaven al mateix lloc, buscant l' enfrontament fent referencia a la seua estètica i ideologia. Amb insults com 'sois la escoria de España' o 'Sharps de mierda', i entonant cançons nazis, els agressors envoltaren els joves, que no respongueren a les provocacions i tractaren d'evitar qualsevol enfrontament, però un dels provocadors propinà un cop de puny al clatell a un dels antifeixistes, mentre la resta atacava els altres joves en minoria. Entre quatre persones propinaren nombroses patades a la cara d'un dels joves mentre aquest romania estés al terra i totalment indefens creant-li nombroses ferides al cap i al rostre que han requerit assistència mèdica. Altres dos dels antifeixistes foren també colpejats amb brutalitat per quatre individus més al mateix lloc dels fets aprofitant els nazis la seua superioritat numèrica. Fins i tot dos dels joves agredits van ser perseguits amb un cotxe que va intentar atropellar-los i alcançar-los llençant ampolles de vidre des de l'interior del vehicle.

Davant la gravetat dels fets la secció de la Marina Alta de la CAI condemna enèrgicament aquestes agressions cobards i injustificades que en algun dels casos suposaren ferides de gravetat i que requeriren tractament mèdic, això com aclarir que l'únic mòbil de les agressions fou polític i si més no la intolerància davant l'estètica d'algun dels agredits.

Volem advertir també què, tot i portar simbologia feixista aquests grups que solen actuar en zones de festa de Dénia i prevalent-se de la seua superioritat numèrica, no eren d'estètica skin, sino que són d'una estètica socialment més acceptada i menys cridanera, que fa que aquests grups passen més desapercebuts mentre defensen els mateixos valors racistes i feixistes com qualsevol altre neonazi i actuen exactament igual, amb la mateixa prepotència i utilitzant la violència gratuïta.

Durant aquest estiu, les agressions feixistes s'han incrementat als pobles i ciutats del País Valencià, on els habituals agressors locals han aprofitat la visita d'altres ultres d'arreu de l'Estat. Dénia, Xàtiva, Gandia i València han estat escenari de les darreres agressions, sense que en cap dels cassos s'haja detingut cap dels culpables tot i saber la policia ben bé a cada ciutat qui forma aquests grupuscles violents i per qui estan finançats.

Els joves antifeixistes de La Marina continuarem amb el nostre treball de denúncia social i política amb l' objectiu d'esborrar el feixisme i el racisme dels nostres pobles i comarques i denunciar els qui el financen i toleren.

-SI ENS TOQUEN A UN ENS TOQUEN A TOTS!!
-CAP AGRESSIÓ SENSE RESPOSTA !!
-DESTRUÏM EL FEIXISME!!

http://lavanc.com

Ja ha passat tot

Ja està, ja he acabat els exàmens! Els 3 m'han eixit de luxe, i estic quasi segura que aprovaré les tres assignatures. Tanmateix, el dijous donen les notes. Creuem els dits.

El primer dia

Bé, ja som a 3 de setembre i la gran majoria de gent comença avui a treballar. Jo, encara que no em toque estudiar (que també és treballar per al futur), també he començat. Avui tenia l'examen de recuperació d'anglès. Estic contenta perquè crec que m'ha eixit bé, però no ho podré dir amb total seguretat fins que no em donen les notes. Demà tinc dos exàmens més, de filosofia i castellà. He estudiat moltíssim, encara que certes persones diuen que he d'estudiar més i més. Si estudie més m'explotarà el cap. Sé que m'ho meresc, ja que tot el que he fet a l'estiu ho haguera hagut de fer durant el curs, però és que 1r de batxillerat és molt difícil i és un canvi molt gran respecte a l'ESO. Les notes més altes que tinc de les aprovades són les de valencià, amb un 8 en llengua i literatura i amb un 9 en llengua i imatge. És l'assignatura que més m'agrada, i aquestes notes em serviran de gran ajuda quan vaja a la Universitat per a fer filologia catalana. Espere i m'esforçaré per què aquest curs que comença, 2n de batx, traga millors notes i no en suspenga cap. Ara, a estudiar.

S'ha trobat el cos sense vida del jove sahrauí a Torrevella

El cos sense vida del jove d'origen sahrauí de 17 anys que va desaparèixer el passat dissabte a la cala dels Treballs de Torrevella (País Valencià) ha estat trobat a primera hora d'aquest matí a la mateixa zona en la qual es va llançar a l'aigua.
Així ho van indicar fonts de Protecció Civil de Torrevella , del Consorci Provincial de Bombers i de la Guàrdia Civil, els efectius de la qual havien reprès les tasques de recerca i es trobaven treballant des d'abans de les 08.00 hores.
El cap de Protecció Civil, José Antonio Vidal, va explicar que el cos va ser localitzat sobre les 09.00 hores i que es trobava "enganxat" en una roca situada "pràcticament" a la mateixa zona des d'on suposadament el jove es va llançar al mar.
En el moment de la troballa es trobaven a la cala dels Treballs els pares d'acollida del jove.
Després de localitzar el cos a la zona, els efectius que han col·laborat en la recerca van aconseguir recuperar el cadàver, que està previst que sigui traslladat a l'Institut Anatòmic Forense d'Alacant, segons va apuntar Vidal. En el moment de la troballa es trobaven a la cala dels Treballs els pares d'acollida del jove, que vivien a Orihuela.
El jove sahrauí va desaparèixer sobre les 13.30 hores del dissabte a l'esmentada cala, després de llançar-se al mar malgrat que la zona no estava autoritzada per al bany i que es registrava un fort onatge pel temporal que va fuetejar el litoral alacantí.
Dues amigues del desaparegut van alertar els socorristes de Creu Roja de l'ocorregut, els qui van rastrejar la zona el mateix dissabte sense obtenir resultats i qui, a causa del temporal, van donar per conclosa la recerca passada una hora i per desaparegut al jove.
La Guàrdia Civil i els efectius de Bombers van reprendre les tasques de recerca durant la jornada de diumenge i el dia d'ahir sense obtenir resultat, i les havien reiniciat a primera hora d'aquest matí.

La Samarreta; per Ovidi Montllor

Jo sóc fill de família molt humil,
tan humil que d'una cortina vella
una samarreta em feren;
vermella.

D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut caminar ja per la dreta.
He hagut d'anar a contracorrent
perquè jo no sé què passa
que tothom que em ve de cara
porta el cap topant a terra.

D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut sortir al carrer,
ni treballar al meu ofici: fer de ferrer.
He hagut de, en el camp, guanyar jornals,
així la gent ja no em veia:
jo treballava amb la corbella.

I dins de tots aquests mals,
sé treballar amb dues coses:
amb el martell i la corbella.

Gairebé no comprenc perquè la gent,
quan em veia pel carrer
em cridava: progressista!
Jo crec que tot això era
promogut pel seu "despiste".

Potser d'altres, en aquestes circumstàncies,
ja haguessin canviat de samarreta...
Però jo, que m'hi trobo molt bé amb ella,
perquè abriga, i me l'estimo,
i li prego que mai no se'm faça vella...

Al poble i la preciosa xiqueta

Demà me'n vaig a Godall, el poble de ma iaia, i passaré la setmana allí. També aniré a Freginals, que són les festes i voré a les meues amigues d'allí, que des de Nadal o abans que no les veig. Per situra-ho, està a la comarca del Montsià, al centre est dels PPCC.
I canviant de tema, el dijous vaig veure la la xiqueta sahrauí que té Anna, de Castelló de Rugat, era mestra meua de quan anava a 1r i 2n de primària. És una xiqueta més bonica que un sol, i un poc vergonyosa, també. Quan Anna em passe la foto us la pujaré. L'espere amb candeletes...

Acte de sobirania; per Lluís Maria Xirinacs

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007"

"En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!

Del Roig al Blau

Quan parle d'aquests colors, el roig i el blau, ja us deveu imaginar de què parle, (i no és sobre el barça) i és que ací, al País Valencià, anem del roig al blau. Ja hi ha prou gent blavera, de dretes, que sols ens faltava açò: ara, la nostra senyera, la de tots, groga i roja, ens la volen fer groga i morada per a diferenciar-la de la quatribarrada catalana. No en tenien prou fotent-nos el blau per "coronar-la" (coronar-la d'insults i mentides). I, com deia, ens la volen fer groga i morada, i ens l'estan fent. Ja comencen a aparéixer senyeres estranyes d'aquests colors en les botigues de tèxtils. Ahir mateix, mon pare va anar a comprar una cinta de la senyera normal, roja i groga, i quan el dependent li va traure la caixa per a que mirés la mida va veure aquella aberració. I, pensant una mica, la mescla de roig i blau és el morat. Conclusió: d'ací un any la senyera de "la Comunidaz Valenciana" serà amb el blau al capdamunt i les quatre barres morades. I d'ací uns 3 anys màxim segur que aquestes barres morades seran blaves. No us estranye gens. I com dic, anem del roig al blau, passant pel morat...


Aquesta mescla de colors, com podeu veure, fa mal als ulls. I també pareix increïble que ens facen això. Però és real. Així que, companys, agafem-nos ben fort a la senyera (a la de tota la vida, dic)i que no ens la lleven!

Dakar

Avui us vull parlar de una cançó molt bona de l'últim cd d'Obrint Pas, Benvinguts al Paradís. La cançó es diu Dakar. Us pose la lletra, i quan puga pujaré la música.

Dakar; Benvinguts al Paradís

Al desert de la tristesa
a les dunes dels teus ulls
a les aigües dels riu Níger
entre Bamako i Tumbuctú

Al rally de la vergonya
al Llac Rosa de Dakar
a les tanques de Melilla
a les nits de Gibraltar

Àfrica al meu cor
Àfrica al meu...
Àfrica al meu cor
Àfrica al meu...

A les mans entrellaçades
a les nits sense salpar
en el fred de les mirades
en la pluja dins del mar

En la mort sense memòria
en la vida sense existir
als matins de Barcelona
als suburbis de París

No t´oblide, no t´oblide
en la vida i en la mort
no et vull perdre, no em vull perdre
en la tristesa del meu cor

Meme

M'ha agradat la proposta del joc de l'Antònia. Així també sabrem més coses sobre els companys/es, que, al fi i al cap, tenim, almenys, un objectiu comú.

1- Quan era ben petita volia ser astronauta. Aquest va per l'Alba que deixa volar la imaginació més enllà del que tenim al davant dels ulls.

2-Des de que sóc concient de les meues paraules he dit que si em tocara alguna vegada la loteria enviaria la meitat per a ajudar 'als pobrets'. Aquest va per la Txell, pel seu esperit solidari.

3-Els cantants que més aprecie i més m'emocione al escoltar-los són Raimon, Lluís Llach i Ovidi Montllor. Aquest va per l'Antònia, que per molt que passe el temps, les bones coses sempre es queden als sentiments.

4-Sóc atea, però pense que és bo creure en algú, o alguna cosa, ja siga imaginària o real, per què et done força en els moments més difícils. Aquest va per l'Àngela, per a què sàpiga que sempre pot creure amb mi.

I per cert, de passada, un missatge per a l'Àngela, a veure si seguim escrivint al bloc que el tens més abandonat que dir-ho.

Vídeos al youtube

Avui, per fi, he aconseguit penjar al YouTube un vídeo (partit en dos parts) amb les fotografies del nostre viatge a Ausserd. I dic per fi, perquè m'ha costat molt fer el vídeo, i això que no és llarg, però és que mai havia utilitzat cap programa per fer vídeos, i a més, no sé què passava però no el podia pujar, i m'he hagut d'esperar un dia per pujar-lo. Com veureu és un video bastant personal. Bé, l'he posat ací a la dreta. Espere que us agrade. Fins prompte.

Després del viatge... "out"

Vaig estar tres setmanes a Londres, estudiant. I ara estic una mica "out", tant del bloc, com del tema sahrauí. Així i tot, ja he pogut entrar a blocs i noticiaris per tornar a agafar el fil.
Ara també pense, que suposadament ara tindria un nen sahrauí a casa. Em faria molt feliç, però qui remei... M'hauré d'esperar fins l'any que ve. I tot això em porta a enyorar el petit país africà. Una altra vegada. I així, cantant la cançó de Tots amb el Sàhara, vaig passant aquest estiu calorós i intentant estudiar i passar-ho bé, però sempre enyorant, sempre.

L'ACAPS de la Safor inicia la campanya de Vacances en Pau 2007

Enguany se celebra l'Any Internacional de Solidaritat amb el Poble Saharauí

L'Associació Comarcal d'Ajuda al Poble Saharauí de la Safor (ACAPS de la Safor) ha iniciat la campanya Vacances en Pau 2007 d'acolliment de xiquets i xiquetes a l'estiu, i fa una crida a les famílies de la comarca perquè hi participen. Aquestes campanyes d'acolliment temporal permeten oferir atencions mèdiques, una alimentació equilibrada i unes vacances d'estiu lluny de les dificultats dels campaments de refugiats del desert.

L'ACAPS de la Safor, que aquest any celebra l'Any Internacional de Solidaritat amb el Poble Saharauí, fa més de deu anys que treballa en projectes de cooperació i solidaritat. Amb l'organització del programa Vacances en Pau possibiliten l'eixida dels infants dels campaments de refugiats sahrauís a l'estiu, quan les altes temperatures comporten unes condicions de vida molt difícils. Durant l'estada a la Safor es facilita l'accés sanitari generalista a tots els infants que vénen i especialitzat a tots els que ho necessiten.

Per això, una vegada més, per dur a terme el programa de Vacances en Pau, necessiten l'ajut de famílies acollidores, així com de metges d’atenció primària i de salut. A aquestes col·laboracions cal afegir-hi el treball voluntari de les persones vinculades a l’associació que organitzen activitats de tota mena durant tot l'any, així com la implicació d'ajuntaments i empreses de la comarca.

tret de http://www.vilaweb.cat/www/gandia

No acollir

Estic molt trista. Finalment han trobat una família per a xiquet que havia de vindre a casa. Sabia que podia passar, però sols de pensar que podria haver vingut a casa, m'agafa un noséquè... Bé, sé que és millor per al xiquet, perquè ja pateixen prou canviant de país i que damunt haja de canviar de casa, doncs no li aniria massa bé, els deu costar bastant adaptar-se. Però no sé, m'havia fet massa il·lusions, potser. Seguiré els consells de la mare de l'Alba, que també els n'ha passat una d'aquestes. L'any que ve acollirem un/a nen/a sahrauí, i Àngela també, i es faran amics/gues. A que sí, perla?

Què vos passa valencians; per Paco Muñoz

Què vos passa, què vos passa, què vos passa valencians, el nostre país vol viure sense perdre la identitat.

Era lliure i treballava el vell Regne Valencià, però vingueren uns hòmens i mataren aquell camp. Nobles, bisbes i juristes ens vengueren per un plat de llentilles a Castella i als seus costums castellans.

Què vos passa, què vos passa, què vos passa valencians, el nostre país vol viure sense perdre la identitat.

Poble de les Germanies, poble nostre revoltat. Ara saps com la noblesa demostrava la lleialtat. Hem patit segles de lluita,de matances i d'espant; perquè un poble nascut lliure, no sap viure empresonat.

Què vos passa, què vos passa, què vos passa valencians, el nostre país vol viure sense perdre la identitat.

Un mal dia des d'Almansa ens vingué la novetat, el vell Regne de València era país conquistat i a la llengua bandejaven, llevant-li oficialitat, i per just dret de conquesta, imposen el castellà.

Què vos passa, què vos passa, què vos passa valencians, el nostre país vol viure sense perdre la identitat.

Sempre ens han guanyat la guerra, els anomenats cristians, als altres, ja ens diguem moros, jornalers o assalariats.Tinc ganes de fer història i d’escriure-la en valencià, una història on els vençuts de tants segles guanyaran.

Què vos passa, què vos passa, què vos passa valencians, el nostre país vol viure sense perdre la identitat.

D'altres guerres hem patit tot ha anat costera avall: ens robaren la consciència, per això hem estat callats. Alça’t poble de València i comença a caminar, perquè un poble nascut lliure no pot viure empresonat.

Què vos passa, què vos passa, què vos passa valencians, el nostre país vol viure sense perdre la identitat.

Acollir

Ahir, després de sopar, ma mare ens va dir que ens esperàrem que ens volia dir una cosa. Jo pensava que seria algun discurset sobre les notes (buff...), però no fou això. Ens va dir que faltaven col·locar 50 nens i nenes sahrauís, que s'havien quedat sense família, però que finalment n'havien pogut col·locar 49, fent bans, telefonant a uns i altres, etc. Faltava un nen d'11 anys. No podíem consentir que hagués de tornar-se'n al Sàhara. Així que ens el quedem nosaltres!! Bé, encara no és segur, perquè si ix una família que el vol, se n'anirà en aquella família, però si no... Mira, encara no ho sé si podrà vindre o no i ja estic més emocionada que...!!! Així i tot, si afortunadament ve, l'haurà d'acollir alguna família que ja haja sigut família acollidora durant les tres primeres setmanes de juliol, ja que ens n'anem de viatge a Londres, i ja està tot pagat i reservat i no ens podem fer enrere. Així que, estic esperant impacientment que passen aquestes tres setmanes i poder tindre el nen a casa, que, per cert, no sé com és diu... Ja us informaré. Què emocionant!

L'últim comiat. Com?

Com m'havia d'acomiadar jo d'aquella mà, que tantes vegades havia agafat la meva amb força, la mà de Khadiyetu?
Com m'havia d'acomiadar jo d'aquella nena d'ulls grans i observadors?
Com m'havia d'acomiadar jo d'aquelles cases construïdes amb suor i sang?
Com m'havia d'acomiadar jo d'aquella terra d'esperances i traïcions?
Com m'havia d'acomiadar jo d'aquelles postes de sol que s'enduien la mirada melanconiosa de la gent?
Com m'havia d'acomiadar jo d'aquell dia, a trenc d'alba, temerós de veure el desert inhòspit?
Com m'havia d'acomiadar jo d'aquell mur, del mur de la vergonya, sense poder fer-hi res?
Com m'havia d'acomiadar jo d'aquell cel, d'aquelles esterelles testimonis de tots els horrors?
Com m'havia d'acomiadar jo de la tendresa dels ulls de la Naha?
Com m'havia d'acomiadar jo d'aquelles criatures demanant-me caramels com si fossin un gran tresor?
Com m'havia d'acomiadar jo d'aquella mirada trista i mortal?
Com m'havia d'acomiadar jo d'aquelles llarguíssimes conversacions sota l'atenta mirada d'Orió?

Però finalment va arribar.
L'últim bes, l'última abraçada, l'últim adéu. L'última mirada enrere.

Amb un nus a la gola i els ulls plorosos, ens allunyavem d'aquell país de les arenes. Impotents, tristos, desmoralitzats. Però amb ganes de lluitar sense parar i arribar fins a la victòria final.

Però no sempre la justícia és justa.

Sàhara al Cor

El llibre Sàhara al cor és senzill, amé, malgrat el rigor científic que demana la primera part. Estructurat segons els aspectes més essencials de la vida, medi circumdant, història, cultura i idiosincràsia del poble sahrauí. A més de l'actual conflicte amb el Marroc, fa èmfasi en els elements socioculturals imprescindibles per a poder entendre ben bé les reivindicacions i la projecció futura d'aquest poble. La comunitat hassanòfona, el seu espai geogràfic natural, la Turab al-bidan, els seus trets peculiars que la diferencien dels altres veïns...
Un any més segnifica cedir en el temps, però no, afortunadament, en el compromís a la seua autodeterminació, mentre els governants marroquins maquillen el règim amb afers hipòcrites de "democratització", en un país on no són respectats els drets humans, ni cap tipus de drets ni llibertats.
Fins quan haurà d'esperar el poble sahrauí per a poder decidir lliurement el seu futur?


(Resum de la part posterior externa del llibre)

Títol: Sàhara al cor
Autors: Salvador Pallarès i Paula Canet
Any d'edició: 2000
Editorial: Edicions de la Vorera

El Medi Ambient del Sàhara; per Aitana Múria

Aquest article me l'han publicat a la revista anual del meu institut. Sí, cada any es publica una revista, L'Eixam, on els alumnes i professors posen el que volen. Opinió, política, contes, experiències, entrevistes, poesia, humor, etc. Gràcies a tots per aquest tresor.

El Medi Ambient del Sàhara

Els Estels
La immensitat del cel, quan és de nit, deixa al descobert milions d'estrelles que fan reflexionar sobre què som. La nit es deixa veure d'horitzó a horitzó, sense cap entrebanc, mires on mires les estrelles hi són presents. Vam tenir sort que no hi haguessen núvols. Tot allò era al·lucinant! Vam buscar constel·lacions, en trobàrem moltíssimes: el Lleó, Gèminis, l'Ossa major, l'Ossa menor, el Taure, el Drac, Orió, Hèrcules... I, naturalment, l'Estrella Polar, aquell punt lluminós que sempre assenyala el nord.
Des del Sàhara es veuen tantes estrelles que costa trobar les constel·lacions, atès que entre totes les que hi ha se'n troben més, inventades, sí, però igualment genials.

La vegetació
La vegetació, per manca de sòls propicis, és pràcticament inexistent i, en tot cas, adaptada a unes condicions molt poc favorables. Però hi ha l'exepició dels oasis. Els oasis no són les dues palmeretes amb un fantàstic llac, això són faules. Nosaltres vam veure un oasi gegant, on, al mig, s'hi conreen els horts experimentals. Els horts experimentals tenen tomàquets, carlotes, civada, dacsa i melons d'Alger, òbviament.
Quan ens hi acostàrem per veure el mur que separa el Sàhara independent del Sàhara ocupat, vam poder observar que la vegetació augmentava, ja no veies arbres solitaris enmig de les dunes, sinó que el terra estava ple de matolls punxeguts i els arbres s'apropaven entre ells formant bosquets.

La pluja
Generalment, al Sàhara no plou quasi mai. Allí no hi ha rius, sinó uadis, que són valls gairebé sempre seques, però que, quan plou, ocasionen una pujada del nivell de l'aigua ràpida i, en conseqüència, perillosa. L'any passat, al mes de febrer, hi hagué fortes pluges que causaren inundacions i grans destrosses, moltíssimes cases derruïdes, gent sense lloc on guarir-se... Ara la gent i les wilaies tornen a recuperar-se, però encara es veuen les conseqüències d'aquell infortuni.

La temperatura
Nosaltres tinguérem una temperatura boníssima, no va ploure, no va fer vent. Perfecte. Al Sàhara hi ha un clima sec i molt poc humit. De dia havies d'anara amb mànega curta, però de nit feia un fred que pelava. Quan ens quedàvem a mirar les estrelles havíem d'agafar unes bones mantes i tapar-nos fins al coll. Però tot i així fou molt bonic i fascinant.

L'assassí de Guillem Agulló

L'assassí de Guillem Agulló, autoritzat a presentar-se a les eleccions. Pedro Cuevas és candidat a la llista del partit ultradretà Alianza Nacional a les municipals de Xiva. El PSPV no considera que s'hagi d'impugnar Pedro Cuevas, malgrat que fou condemnat a catorze anys de presó per l'assassinat de Guillem Agulló l'any 1993, sols en va complir quatre i fou detingut fa un any i mig per pertinença a una xarxa neonazi, juntament amb vint-i-una presones més: se'ls acusava d'associació il.lícita, tinença i tràfic d'armes, robatori i delictes contra la salut púbilca. Unes de les primeres reaccions polítiques a aquesta informació és la del PSPV; el portaveu, Andreu Perelló, ha dit a Vilaweb que no era pas necessari haver d'impugnar aquesta candidatura, per més que el govern espanyol del PSOE hagués impugnat 133 candidatures d' Acció Nacionalista Basca i les 246 d' Abertzale Sozialistak en considerar que hi havia persones vinculades a Batasuna. Perelló considera que la situació és diferent, perquè diu que el pes de les candidatures abertzales impugnades és molt més gran que el que pugui tenir Alianza Nacional a Xiva. Així, diu que la manera d'actuar contra aquest partit és que els xivans no el votin (un cop més l'estat espanyol actua amb la seva doble moral, l'extrema dreta espanyolista pot fer el que vol, mentre que els independentistes són perseguits i criminalitzats).
GUILLEM AGULLÓ, NI OBLIT NI PERDÓ!

La Servitud Voluntària; per Étienne de la Boétie

Pobres i miserables pobles insensats, nacions entestades en el mal i cegues en el bé! Us deixeu predre davant vostre la part més bella i més gran de la riquesa que posseïu us deixeu saquejar els camps, robar les cases i despullar-les dels mobles antics i pairals. Viviu de manera que no podeu vanar-vos que res sigui vostre; d'ara endavant, segons sembla, us donareu per molt satisfets si podeu arrendar els vostres béns, famílies i vides. I tot aquest estrall, aquesta dissort i aquesta ruïna prové d'aquell que vosaltres mateixos feu tan gran com és, d'aquell per qui aneu amb tant de coratge a la guerra, i per la grandesa del qual no refuseu de sacrificar la vida. El qui us domina fins a aquest punt només té dos ulls, només té dues mans, només té un cos, no té res que no tingui l'últim home de l'infinit nombre que habita les vostres ciutats, fora de les prerrogatives qui li doneu perquè us destruixi. D'on he tret tots els ulls amb què us espia, si no els hi lliureu vosaltres? Com és que té tantes mans per ferir-vos, si no les pren de vosaltres mateixos? Els peus amb que aixafa les vostres ciutats, d'on els treu, si no són vostres? Per què té cap poder sobre vosaltres, sinó per vosaltres mateixos? Com gosaria atacar-vos, si no tingués la vostra connivència? Què podria fer-vos si no encobríssiu el lladre que us saqueja, si no fóssiu còmplices de l'assassí que us mata i traïdors de vosaltres mateixos? Sembreu fruits perquè els devasti. Mobleu i empleneu les cases per proveir els seus saquejos. Crieu les vostres filles per què tingui amb què sadollar la seva luxúria. Crieu els vostres fills perquè, en el millor dels casos, els meni a les seves guerres, els condueixi a la carnisseria, els faci ministres de les seves cobdícies, executors de les seves venjances. Us destrosseu en el treball perquè ell pugui regalar-se en delícies i rebolcar-se en plaers bruts i grossers. Us afebliu per fer-lo més fort i inflexible perquè així us pugui lligar més curt. I de tantes indignitats que les mateixes bèsties, si les sentissin, no les suportarien, us en podeu deslliurar si intenteu no ja deslliurar-vos-en sinó tan sols voler-ho fer. Decidiu-vos a no servir més i sereu lliures! No vull que l'emprenyeu o que el batzegueu. Deixeu tan sols de sostenir-lo: veureu que es desploma pel seu propi pes i es trenca, com un gran colós a qui haguessin furtat la base.
El poble ha perdut fa molt de temps tot coneixement. El fet que ja no senti el seu mal mostra prou que pateix una malaltia mortal.

La Servitud Voluntària; per Étienne de la Boétie. Carta sobre la mort de la Boétie i "l'amistat"; Michel de Montaigne.
ed.: quaderns crema, assaig, 2001.

Alberto Negrín irromp durant un míting de Zapatero a Tenerife amb la bandera sahrauí i és detingut

El vicepresident de l’Associació Canària d’Amistat amb el Poble Sahrauí, Alberto Negrín, que acusà a Zapatero de vendre el Sàhara, fou jutjat per desobediència i alteració de l’ordre públic


Santa Cruz de Tenerife.-. La Policia retingué en una Comisaria de Tenerife, durant al menys tres hores, al vicepresident de l’Associació Canària d’Amistat amb el Poble Sahrauí (ACAPS), Alberto Negrín, que acusà a Zapatero de "vendre el Sàhara" durant un míting del president a l’auditori de Santa Cruz, informen EFE i Europa Press.

Quatre vigilants de l’aparell de Seguretat del PSOE el feren fora per la força i la Policia el retingué a Comisaria des de les 11:30 hores. A les 14:30 hores, molt després de concloure el míting de Zapatero, encara seguia retingut per la Policia, segons s’ha informat.

Zapatero ha reconegut dies després, per primera vegada, que les aigues canario-sahrauís són "caladeros marroquíes" de pesca, el qual provocà alguns crits de protesta que recriminaren al president per "vendre el Sàhara" als interesos de Marroc.

Els quatre vigilants de seguretat alertats abans de que el vicepresident d’ ACAPS cridés, es dirigiren fins a ell i li demanaren que abandonara la sala, petició a la que s’oposà amb un moviment de cap de costat a costat. Davant la negativa, els vigilants alçaren de terra a l’home i el portaren fins a l’eixida ubicada a la part alta i central de l’auditori, al final de les escales.

Fonts de la Delegació del Govern a Canàries digueren a EFE que Negrín prestà declaració a la comisaria i el deixaren en llibertat acusat de desobediència i alteració de l’ordre públic.

Alberto Negrín digué que l’incident ocorregué durant la presentació del manifest del PSOE per a les eleccions autonòmiques al que acudí el president del Govern espanyol, i davant de qui mostrà una bandera sahrauí i cridà que ha 'venut' al Sàhara.

(Servei de Comunicació Sahrauí de Canàries)

El Sàhara que hem visitat

El viatge que hem fet tenia com a destinació els campaments de refugiats sahrauís.
Són campaments de refugiats que, com la immensa majoria dels que hi ha arreu, estan ocupats per gent que ha hagut de fugir del seu país, del seu poble; gent que ha hagut de deixar enrere sa casa, fins i tot, familiars i amics que no van poder escapar com ells.
Aquest èxode va ser provocat per una guerra d’ocupació genocida, que va durar del 1975 al 1991.
Vint-i-sis anys de guerra que han tingut com a conseqüència més de dos-cents mil exiliats.
Des del 1991 hi regeix un alto el foc. Aquesta situació de treva és fruit d’uns acords, signats entre el Front POLISARIO i el regne del Marroc, incloïen una altra clàusula: la celebració d’un referèndum d’autodeterminació (que, inicialment, va ser convocat per al 1992; però que s’ha anat ajornant en més d’una ocasió.
Una etapa, del nostre viatge, (una etapa no prevista) va ser una incursió en el territori del Sàhara Occidental. I vam comprovar, tot i que estàvem a la part més àrida del Sàhara Occidental, la diferència de paisatge que hi ha entre el país dels sahrauís i el territori de la Hamada on, els refugiats, tenen instal·lats els campaments. La sequedat polsosa va donar pas al verd dels bosquets de talha (acàcies) i als rius d’herbes que marquen el traçat dels uadi (els rius del desert).
Allà vam poder observar una altra de les conseqüències de l’ocupació marroquina del Sàhara: un mur de més de dos-mil quilòmetres de longitud. Un mur que, de nord-est a sud-oest esgarra el territori del Sàhara Occidental. Es tracta d’un mur militar que “protegeix” el territori ocupat pel Marroc. Un mur que amaga al món (al món que no vol veure’l) les barbàries, les violacions dels Drets Humans, les tortures, l’espoli de les riqueses naturals del territori...
És un mur real, una metàfora del mur de silenci, còmplice, que encobreix, també, interessos econòmics que valen més que la vida humana.
Uns interessos, foscos i mesquins, que comparteixen el govern del Regne d’Espanya i el de la monarquia alauita.
El Sàhara que no vam poder visitar és la pàtria (la terra dels pares) d’un poble que reclama el dret a poder tornar a sa casa. D’un poble acollidor que ens va rebre, que ens va acollir, amb els braços oberts.


Per Salvador Pallarès-Garí

boicot a l'atun calvo

Hi ha empreses que exploten els recursos del Sàhara. Com per exemple la marca de atun calvo. Els mateixos Saharauis, recomanen que ningú la compri, perquè s'estan aprofitant dels bancs Saharauis i no aporten cap ajut als camps de Refugiats. Hi han empreses extranjeres que s'han retirat de les aigües saharauis perquè ho consideren il·legal, però d'altres com la companyia de atun calvo, segueixen allà. Aprofitant-se de la causa.

p.d.: gràcies, sabah, per la informació.

Jurà el Sàhara; per Bahia Mohamed El Alem Abdelaziz Awah

Jo, Sàhara jure a Marroc
que no tinc
res per a la seua curació.

I també li jure que de mi
no tallarà cap pal ni mesuac.

(…) Quan ja complisc el meu primer any
de guerra,
eixa que tu m'has imposat,
en aquests temps
ja m'estan
reconeixent altres nacions
que abans de mi res sabien.

Creuaments; per Ali Salem Iselmu

Es creuaren en els nostres pasos les caravanes de la mort,
per a semar el pas de las gavines,
partir el desert en centenars de trossos,
i parar el pas lliure del vent.
Es creuaren amb la vida
per a amontonar l'arena
als turons de la mort,
per a negar
allò que el Sàhara mai negà.
Es creuaren amb la seua fàbrica
de presó, tortures i odi.
Es creuaren amb el pas
fugaç i permanent dels nòmades,
per a adonar-se'n
que s'havien creuat
contra la història que emana
de la tragèdia que ells feren seua.

Dona a l'exili; per Saleh Abdalahi

Després de la tormenta d'arena
t'alçaràs, sota l'alba del desert,
i te'n vas, carregant a llom el pes de l'exili,
espolsant la pols, que emboira amb cataracta
la teua nostàlgica mirada.
Allí estàs tu, dona, contra el vent i el seu
desalé,
amassant amb amor la gràcia de la nostra
vitalitat.

Al capvespre, ja fatigada però
gentil i gallarda a la vegada, te'n vas,
deixant petjades de sonàmbula,
enfonsant-te en l'arena,
per a trobar-te amb l'ocàs,
I amb consol, t'asseus a evocar
el teu horitzó.
L'ocàs està gris, està groc, està roig,
allà tot estáà mesclat, acrivellat pel
xaloc de sang,
poer tormentes de pols i pólvora.
I tu, dona, perceps que el teu ahir i el teu present
serà igual que demà.

I te'n vas, de tornada
deixant esteles de somnis
i ombres agitades junt al vent.
Mentrestant, desperten les teues petjades
per a encarar la pròxima tormenta
que als teus ulls s'aproxima.

les dones sahrauís assaboreixen els seus drets

Fatma Maulud és una sahrauí del oest del Sàhara.

Com moltes sahrauís ella és una musulmana. Però a diferència de moltes musulmanes, ella s’ha divorciat dos vegades i ara està en el seu tercer marit.

Fatma no és una pionera en la societat sahrauí.

Comparada amb algunes de les seues amigues, el seu compte de dos divorcis i tres homes és insignificant. Algunes dones sahrauís s’han divorciat i tornat a casar fins a vuit vegades o més.

En moltes cultures musulmanes, una dona divorciada esdevé pària. Però en la cultura sahrauí, ella és tant respectada com una verge no casada, i fins i tot més atractiva.

Amb un tímid somriure de la seua dona, el tercer marit de Fatma explica els beneficis de tindre una dona experimentada.

“Clarament, una dona que ja té experiència és millor que tu hagues que instruir en la matèria de les relacions amb homes” diu ell.

“Una dona amb experiència és molt més d’alt respecte que una que just diu les seues primeres paraules sobre les relacions.”

Divisió sahrauí.

El divorci normalment no és desagradable en el Sàhara, diu Fatma.

“la parella, normalment, acorden que no funcionen més i el marit se n’anirà. Sense enrenou, sense l’obligació de mantindre’s i sense vergonya.” Ella explica.

Tres mesos després del divorci, la exdona realitza una festa per celebrar el seu nou estat de soltera. Però això es fa des de no fa molt.

Un nou pretendent es presenta ell mateix en la festa.

Per a la dona sahrauí el dret a casar-se i divorciar-se tantes vegades com elles vulguen és inalienable.

Això no és cap novetat, diu Fatma, sinó més aviat és el resultat dels anys de la vida nòmada, quan els homes anaven fora per explorar i la dona assumia tota la responsabilitat dels campaments.


Diferències veïnes

Això és un tipus de llibertat que les dones sahrauís diuen posar la seua cultura apart de la cultura marroquina, i una de les raons per què ells estan preparats per continuar la seua lluita per un Sàhara Occidental independent.

“Hi ha una gran diferència entre la dona sahrauí i una dona morroquina” diu Fatma.

“Elles no tenen la mateixa cultura per als seus xiquets.” Ella explica.

“En la culura sahrauí nosaltres no fem cap tipus de diferències ente els xics i xiques en la seua infància.”

“Les dones sahrauís participen en el desenvolupament de l’educació dels xiquets, les dones dels països veïns no.”

“Hi ha moltes pressions i agressions contra les dones allà i elles no prenen part en la vida política, doncs no tenen un paper molt important en la vida social.”

Les dones sahrauís sens dubte prenen un paper important en la seua lluita política. Fatma és consellera en el Front POLISARIO.

Abans d’aquest congrés ella i altres dones polítiques en el grup POLISARIO Dones Polítiques formaren una estratègia per defendre el paper de les dones en el Front POLISARIO.

“Nosaltrem tinguerem alguns desacords amb alguns homes polítics els quals tenen una prespectiva espanyola, la nostra potència colonialista.” Ella explica.

“Però nosaltres defensarem el paper de la dona, la tradició de la cultura sahrauí. En l’antiga societat sahrauí era la dona qui prenia la responsabilitat. Nosaltres podem ser ministres i ambaixadores.”

“nosaltres tenim poques dones en aquests papers, però en demanem més.”

ja n'hi ha prou

El menyspreu a la llengua, a la cultura i al territori ha estat la característica principial dels governs del PP a la Generalitat Valenciana des que hi van desembarcar el 1995. Les conseqüències han estat fatals per la cohesió de la societat valenciana però també ho acabaran sent per l'economia i el desenvolupament. Des d'un bon començament, el govern d'Eduardo Zaplana va iniciar una guerra a la ciència i va mirar de manipular des dels llibres de text -el primer esgraó de la formació- fins la televisió que controlaven, canal 9 -el mitjà més penetrant i horitzontal dels que disposa el govern. Ara, Francisco Camps pretén posar la cirereta a aquest trist i macabre procès d'ofegar la llibertat d'expressió amb el tancament de les emissions de Televisió de Catalunya al "seu" territori.
Durant aquesta època de majories, primer relatives i després absolutes, el PP ha fet alguna cosa més que callar les veus crítiques, diferents o diverses: ha trinxat el territori en un procés d'urbanització descontrolada, salvatge. Ho ha dit la Unió Europea però és evident i palpable per qualsevol que faci un trajecte pel litoral del país. El model Benidorm -concentrat i vertical- és gairebé sostenible al costat de quilomètriques urbanitzacions de cases adossades amb jardí, i sovint piscina, que ocupen moltíssim espai i consumeixen encara més recursos. A sobre el PP pretenia que aquest creixement fora ilimitat -és a dir, que volia trencar qualsevol barrera natural possible- assegurant-se l'aigua potable. El transvasament de l'Ebre -falses excuses agrícoles a banda- haguera estat tan negatiu per al País Valencià- que heguera continuat exponencialment la urbanització- com per a les conques donants o el Delta de l'Ebre.
Cal veure encara si el mal no és irreversible i la urbanització que ja s'ha assolit és suportable -no diguem sostenible. Caldrà veure quins efectes econòmica té aquest model explotat durant els últims anys. Vivim un moment en què el turisme mundial està modificant els seus costums i fuig cada cop més de la massificació, els entorns naturals malmesos i la contaminació. Potser el model desenvolupat en le últimes dècades -i intensificat en els últims anys- condemnarà el nostre futur i el benestar econòmic aconseguit.
Per tant és necessari un canvi que rescate el país de la grisor cultural, social i garantesca l'economia valenciana del futur. Però sobretot és evident que el canvi hauria de ser un veritable capgirament de la solució: s'haurà de desterrar la manipulació informativa -que no és monopoli de la dreta-, s'haurà de comprometre seriosament amb la cultura del país i s'haurà d'aturar la desquiciada expansió del ciment i el totxo.

JA N'HI HA PROU.

Revista "El Temps"; núm. 1195

orígen àrab de les nostres paraules

el professor de valencià, és un dels quals en que més he après. qui no ha après amb ell, és perquè no ha volgut. i sé de qui parle. els "rotllos" que dieu que fa, són interessants i si, atenguéreu, enlloc de fer les tontes i dir "quin rotllo", "quin avorriment", bla bla bla bla i prestareu una mica d'atenció, us n'adonarieu de que tinc raó.

una de les tantes coses interessants, és aquesta, algunes paraules d'origen àrab que ara utilitzem.
-A la babalà: sense posar-hi atenció.
bab: porta; alà: Al·là.
literalment: a la porta de déu; deixar les coses a la providència de déu

-Agarrat/da: gasiu, escanyapobres, avar.
gàrfa: grapat.
(al castellà: garra)

-Algutzir: el que fa el ban (en castellà, el bando, per que ho enteneu)
al-wazir: a l'edat mitjana, ministre, o governador d'una població sarraïna

-Almogàvers: guerrers del segle XIII
al-mughâwir: incursor en terra enemiga
ghawar: fer una expedició

-Assut: presa(d'aigua) petita. [anar a l'assut: anar malament]
as-sudd: obstacle, presa, obstrucció

-Atzucac: carrer sense eixida.
az-zuqâq: carrer estret

-Dacsa: blat de moro
dáqsa: gra semblant al mill

-Balafiar: gastar diners sense trellat. [venir a balàfia: obtenir perdó un captiu]
al-kafiya: amb perdó

-Calafat: tapar les juntes de les taules dels vaixells i cobrir-les després amb una capa de brea a
fi d'impedir el pas de l'aigua.
qálfat: escalfar

-Marjal: aiguamolls
marj: parts
marj-al-ruzz: marjal d'arròs.

-Entabanar: omplir el cap amb esperances, promeses, etc. enganyoses induir-lo a fer alguna
cosa.
tabá o tabbaq: tabac
taba: conversa llarga o mentida.

-Haver-hi moros a la costa: quan els moros atacaven, des de les torres costaneres avisaven que
hi havien moros apunt d'atacar-los

sàhara

el sàhara. el sàhara és un seguit d'emocions inexplicables. no es pot definir com a tal. per poder entendre-ho s'ha d'anar i comprendre el que dic. sinó, us deveu pensar que no estic massa bé.

aquest país, el sàhara occidental, fou colonitzat pels espanyols i venut, posteriorment, al marroc. les guerres van fer que moltíssima gent se n'havera d'anar del seu país, deixant enrere la casa, la terra, familiars, etc., i anar a viure en ple desert. sense aigua, sense res. res res. doncs, han sobreviscut milers de persones, i estan esperant, 30 anys després, a que donen la independència del seu país i poder tornar a sa casa. açò és una mica, molt resumit, el com han arribat a estar vivint al desert.

el 10 de febrer, anàvem cap al sàhara, miquel, marc, diego, salvador i jo. realment, en el trajecte, no sabia el que vindria. si que ens havia explicat salvador el que passava i ens havia ensenyat un video i tal, però no. no és el mateix que vist des de fora. quan arribàrem a l'aeroport de tindouf, no vaig poder apreciar bé el panorama. apart de que era de nit, allí no hi havia res. era tot arena. ens desplaçàrem fins a rabounni, al protocol, per passar la nit. al dia següent anàrem a acompanyar a beila a sa casa i després anàrem a la casa on passaríem la setmana. al arribar van eixir tots, ens abraçaren i molt simpàtics i afectuosos. una gràcia. ací ve quan em vaig quedar al.lucinant. una hospitalitat. massa. no podies dir que no a una cosa que et donaven. era un poc ofensiu. però en la nostra cultura, dir que no és de moderació i no egoïsme. era un poc contradictori.

anàrem a vistitar molt llocs, un hospital psiquàtric, un internat, la creu roja, la mitja lluna roja...

també, anàrem a vore les dunes (no us penseu que el desert és un mar de dunes, la gran part és terra, pedres i petits turons). vam veure com es ponia el sol. també anàrem, una vesprada a jugar a voleibol sobre una duna, vam gaudir molt.

també anàrem a veure el mur que separa el sàhara ocupat del sàhara lliure. no ens hi podíem acostar a menys de 200metres, ja que estava minat. es podien veure, sobre el mur, ple de militars amb les metralladores. pel camí, tant anada com tornada del mur, véiem projectils abandonats a la vora. ens va impressionar el canvi del paisatge. segons anaves acostant-te al mur la vegetació augmentava, i s'hi formaven bosquets, i hi havia moltes herbes punxegudes.

ara l'explicació de la nit. mare meua... ple, però ple ple d'estrelles. eren inacabables! vam tobar quasi totes les constel.lacions. ens en vam inventar i tot! era com si el cel fos una cúpula inmensa q abarcava milions de puntets lluminosos, preciosos. era increïble! vam veure, també, l'eixida del sol. el cel començava a fer-se rojenc i apareix la lluna, com un tall de meló. el cel es va fent grogós, la lluna desapareix i el sol trau els raigs. comença a pujar, el color del cel va des del blau clar fins al blau obscur quasi negre. la perfecció en forma de colors ens havia aparegut al davant. increïble.

bé, el viatge de tornada a casa, fou un poc mogudet. problemes de passaport i visat de beila.

així i tot, arribàrem tal i com anàrem, bé, un puc més bruts fisicament i totalment canviats psiquicament. almenys jo.

la veritat és que m'havera quedat més temps. fou molt... no sé... no tinc paraules per explicar-ho... com ja he dit, increïble, preciós, emocionant, fantàstic. sí, intrínsecament fantàstic. genial.

per un sàhara lliure. tots a la lluita.